NOVEL·LA
jordi capdevila
Crònica d'un assassinat
Tres anys ha dedicat Pep Coll a documentar-se i escriure un minuciós relat novel·lesc sobre els crims de la família de Pep del Vinyes, uns masovers de Carreu, al pirinenc Pallars Jussà, l'any 1943. Un matrimoni i les seves filles van ser assassinats amb una violència inusitada, fet que va trasbalsar la comarca durant anys. Una tragèdia cruel que no sols permet fer una radiografia dels personatges, el paisatge i l'època concreta, sinó reflectir l'ànima d'una petita comunitat col·lectiva pirinenca en uns moments de repressió i depressió generades per la Guerra Civil.
Després de cercar els sumaris dels dos encausats pels fets i comprovar que havien desaparegut tots els del jutjat corresponent del 1939 al 1943, l'autor va poder localitzar diversos documents a l'Audiència de Lleida. La premsa de l'època va minimitzar el cas i Pep Coll va haver de treure l'entrellat dels fets bàsicament de converses amb “cinc padrins que em van ajudar molt”. El coneixement minuciós de la zona i la seva evolució li van permetre lligar fils i bastir la història amb fragments de realitat, molta ficció i la tradició oral captada des de petit, ja que el crim havia capficat molt la seva infància.
La història està estructurada en dinou capítols; cadascun és el retrat d'un personatge i la seva implicació activa o passiva en els fets. No cal dir que els espais dedicats als assassins i els assassinats ja reflecteixen un món d'enveges amb espurnes de solidaritat, de més tenebres que llums, on la foscor de les nits gèlides d'hivern i les privacions de tota mena podien trastocar la racionalitat de les ments més lúcides. Una estampa que pren contorns més nítids en els capítols dedicats als familiars més directes, als veïns que van viure de prop la tragèdia i a alguna persona llunyana, com l'amo dels terrenys, que vivia a Barcelona. Unes fotografies en blanc i negre d'alguns dels protagonistes, les cases on vivien i el seu entorn, ajuden a comprendre l'abast d'un crim tan sanguinari i cruel.
La matança de la família, segons el mateix autor, tindria una semblança a la d'A sang freda, de Truman Capote, però amb una estructura ben diferenciada. La seva configuració i relat s'acosten més a uns fets propers a nosaltres, novel·lats per Carles Porta a Tor. Tretze cases i tres morts, del 2005. Els paral·lelismes els podem trobar en la rudesa de la vida a l'Alt Pirineu, les maneres primitives i crues dels seus personatges, les enveges que nien en paratges tan solitaris i en el fet de bastir una història bàsicament amb la veu de persones que la van viure. La diferència bàsica són els cinquanta anys de distància entre tots dos fets, que va permetre a Carles Porta accedir a les explicacions de protagonistes directes, mentre que a Pep Coll només l'han ajudat els testimonis d'infància de persones ara ja octogenàries.
Aquesta circumstància ha permès a Pep Coll afegir molta més ficció al relat, cosa que enriqueix la seva lectura. Especialment si es té en compte que el llenguatge està ple de trets lingüístics del lloc i de l'època, ben prolífics en la seves obres anteriors i que ajuden a endinsar-se en l'ànima d'un col·lectiu ferit per un medi de vida duríssim.
Ens trobem davant la millor novel·la de Coll, que potser hauria pogut arrodonir amb una estructura amb més intriga i suspens per sorprendre el lector, ja que des dels primers capítols s'intueixen la majoria d'enigmes del relat. Una circumstància, però, que no devalua la qualitat intrínseca del conjunt d'una obra que enriqueix la nostra literatura.