Jardí (cordial) de malícies

Marta Car­rasco viu una època que demana un cert aire opti­mista, des­pre­o­cu­pat. Si a No se si... (2011) va regi­rar l'espec­ta­cle que tenia plan­te­jat per fer una peça amb molta comi­ci­tat com a reacció a la mort recent del seu pare, a B. Flowers furga en la fra­gi­li­tat de les flors. Ho fa, altra vegada, amb un aire entre espe­rançador i enri­o­lat. El seu és un jardí cínic en què, amb imat­ges pre­ci­o­ses d'ombres i efec­tis­tes ves­tu­a­ris i per­so­nat­ges, la flor és la metàfora (mai dita explícita­ment, però sem­pre sobre­en­tesa) de les dones. I, en aquest sen­tit, el clam “el pol·len que em pren el bori­not de torn és meu” sona al dret a dis­fru­tar de la sexu­a­li­tat, i sobre­tot, la des­cendència. L'espec­ta­cle té la com­pli­ci­tat de les intèrprets Anna Coll i Majo Cor­do­net que apor­ten el seu estil propi, tot i que totes tres es tro­ben en un espai i uns per­so­nat­ges tenyits de l'uni­vers de Car­rasco. Les tres són flors efímeres, que patei­xen la duresa de ser gua­pes. El mun­tatge farà tem­po­rada al Tan­ta­ran­tana del 10 al 27 d'octu­bre.

És diver­tit, i alhora dolorós, veure com un insecte pateix per dos caçapa­pa­llo­nes. Impos­si­ble d'alli­be­rar-se, deci­deix pren­dre's la vida (“m'he matat bé?”, pre­gunta després Coll). Loquaç és Cor­do­net, que arrenca una dis­cussió sobre la pro­pi­e­tat del seu pol·len i la relació entre casual i empre­nya­dora de l'insecte boig pel nèctar de la flor.

Són moments per a la paraula, el joc i un dis­curs que bas­teix l'estruc­tura. Però la dansa aporta la resta. Amb la veu de Car­rasco que recita el Res no és mesquí que com­pensa el des­propòsit còmic de Capu­llito de alelí. Segons explica, la peça neix de veure un minis­tre que va impo­sar l'IVA al 21%; de cor li va sor­tir l'insult “capu­llo”. Aquell va ser la gènesi d'una obra que, final­ment, és molt més opti­mista que la funesta decisió de pujar l'IVA als espec­ta­cles en directe.

Car­rasco juga i sap tro­bar moments per a la imatge poètica. Sovint, amb el con­tra­punt: quan la música és harmònica­ment pre­ci­osa, els per­so­nat­ges són des­den­te­gats. Un clam perquè tot­hom té dret a l'amor i a la vida. Els altres qua­dres res­pi­ren molta comi­ci­tat, sense que hi hagi una con­nexió massa evi­dent, però sí cites que es repe­tei­xen, com ara que hi haurà un dia que la rosa d'una jove “li pujarà llet al pit”. I és que si és indis­cu­ti­ble la pro­pi­e­tat del pol·len, també que cal morir per donar nova vida.

El jardí de les malícies, que va reco­llir Miquel Des­clot sobre poe­sia eròtica de tots els temps no hi apa­reix, però sí que res­sona amb la comi­ci­tat de l'humor psi­calíptic. La malícia de Car­rasco és ama­ble, cor­dial.