El teatre iberoamericà fora de Buenos Aires

Cada cul­tura es fa seu l'art, la manera d'expres­sar unes emo­ci­ons i unes refle­xi­ons que són comu­nes perquè tenen l'arrel en la huma­ni­tat. Si fins fa poques dècades el tea­tre sem­blava moure's abas­se­gant per allà on pas­sava (i tenyint-lo de la forma tea­tral del moment), avui és més fàcil arri­bar a un tipus d'arts escèniques més soter­ra­des, que tre­ba­llen en direc­ci­ons a vega­des opo­sa­des a la forma tea­tral que s'imposa. És en aquesta topada que apa­rei­xen les noves for­mes dra­matúrgi­ques. Si fa cosa d'una dècada sovint aques­tes noves for­mes esta­ven d'esquena al públic, ara hi ha una gran vari­e­tat de pro­pos­tes que pre­te­nen dir la veri­tat del text (o aquesta és la seva intenció, si més no) tenint molt clar que s'ha d'atra­par l'espec­ta­dor amb ele­ments con­tem­po­ra­nis, com ara un text amb intriga, per­so­nat­ges amb espais no defi­nits o amb con­tra­dic­ci­ons, fets quo­ti­di­ans, dra­matúrgia frag­mentària amb can­vis d'espais (men­tals o físics) i, si pot ser, que, en posar-los sota la lupa de l'esce­nari esde­vin­guin exem­ples de la con­dició humana, sem­pre per­se­guint una mena d'encant (encara que sigui un art pobre i vol­gu­da­ment lleig). Bue­nos Aires ha pas­sat a ser, a través de Vero­nese, Daulte, Tol­cac­hir, i ara Romina Paula (Fauna, 22 de novem­bre, Coma Cros) i Mari­ano Pen­sotti (Cine­as­tas, 24 de novem­bre, Coma Cros), un dels cen­tres de gra­ve­tat de la veri­tat tea­tral mun­dial. Segons el direc­tor del fes­ti­val, Sal­va­dor Sunyer, és jus­ta­ment el cen­tre euro­peu (Brus­sel·les, Ale­ma­nya). Bue­nos Aires no va néixer del no-res. Hi ha una llarga tra­dició i uns tea­tres comer­ci­als immen­sos que demos­tren la fide­li­tat del públic argentí a l'espec­ta­cle en directe. Evi­dent­ment, com­pa­nyies com ara Los Lut­hi­ers o les posa­des en escena clàssi­ques (majo­ritària­ment del tea­tre clàssic euro­peu) han permès que els actors tre­ba­llin, en clau arte­sa­nal, i creïn nous mun­tat­ges per al seu crei­xe­ment com a actors (i, pos­si­ble­ment, com a per­so­nes). L'incon­for­mista Ricardo Bartís és el pare artístic, tot i que no els vol reconèixer com a fills, d'una gene­ració que ha escla­tat a Europa, gràcies en molt bona part a la insistència del Tem­po­rada Alta.

Les peces vis­tes fins ara apun­ten en tres direc­ci­ons diver­gents. Per una banda, en l'adap­tació, a la bra­si­lera, d'un text psi­cològic, com és La Srta. julia, d'August Strind­berg. Julia, de Chris­ti­ana Jatahy, navega entre el tea­tre i la tele­visió, i con­ver­teix l'esce­nari en un plató, la qual cosa per­met veure el detall en pri­meríssims pri­mers plans i, en oca­si­ons, s'alterna per la imatge mig ama­gada, com l'acte sexual que Jatahi deci­deix mig mos­trar, tot i que el reserva en un racó man­te­nint una certa inti­mi­tat. La peça també dia­loga entre l'actor i el per­so­natge. Hi ha una volun­tat per con­fon­dre els rols, cosa que fa con­ver­tint el càmera en el pare (que és el que ha rodat la Julia de nena, al jardí, per exem­ple). Sem­bla que Jatahy repe­tirà l'edició vinent.

Mont­ser­rat és un nou tre­ball de Lagar­ti­jas Tira­das al Sol (ja hi van ser el 2011 amb El rumor del incen­dio). L'obra inves­tiga la rea­li­tat i la ficció, i per­ver­teix el tea­tre docu­ment amb un aire novel·lesc. En pri­mera per­sona, resulta creïble, per molt increïble que es plan­tegi la no mort de la mare i la peripècia per poder retro­bar-la. Final­ment, la set­mana pas­sada, el Pequeño Tea­tro de Moron­danga va tren­car l'espai i la bar­rera amb el públic a Bien­ve­nido a casa, una peça fan­ta­si­o­sa­ment tràgica i fosca que, en canvi, genera ten­dresa i com­pli­ci­tat. Com els mexi­cans de Lagar­ti­jas... tre­ba­llen com a cre­ació col·lec­tiva, tren­cant les jerar­quies. Ben dife­rent del cri­teri de Jatahi, que neces­sita la meti­cu­lo­si­tat i alhora la impli­cació de càmera i actors. Cal saber més del nou tea­tre ame­ricà!