crítica
àNGEL qUINTANA
La generació de la precarietat
Eric Rohmer explicava en la primera de les seves Comèdies i proverbis, La femme de l'aviateur, la història de la complicada relació entre un noi que treballava de nit i una noia que treballava de dia. Els protagonistes de Todo el santo día podrien ser una reactualització dels personatges de Rohmer, però formen part d'un registre més costumista i travessen una Itàlia en què les oportunitats semblen cada cop més complicades per a la gent jove. El drama de la parella protagonista no és cap altre que la dificultat per trobar-se. Ella és una cantant que treballa de dia en una empresa de cotxes, una noia sense cultura que té dificultats per enfrontar-se amb la vida. Ell és un noi amb molts estudis que treballa de nit de porter en un hotel. L'únic moment del dia en què la parella es veu és al matí, quan ell torna de treballar i esmorzen junts. Paolo Virzì mostra la relació complicada entre aquests personatges amb una certa frescor, com si volgués introduir dins la lògica del cinema italià una determinada estètica del cinema indie. La pel·lícula explora situacions divertides a partir del tema de la recerca conjunta d'un fill que no pot arribar.La parella sembla unir-se per afrontar una causa comuna però per aconseguir-ho han de passar per tot tipus de proves.
Paolo Virzì, que va aconseguir un cert èxit amb La primera cosa bella, adapta una novel·la que ha assolit certa popularitat a Itàlia, La generazione, de Simone Lenzi, que assumeix també la posició de guionista. Virzì no pot evita caure en solucions fàcils i amb un desig de convertir-se en un petit èxit dins la lògica d'un cinema italià de consum que vol mantenir un cert prestigi. Al final fa la impressió que allò que veritablement falta a la pel·lícula és el desig d'anar més enllà de l'anècdota per construir una crònica sobre l'esdevenidor d'una generació perduda que està condemnada a la precarietat.