Sòrdida lucidesa

H i ha una foto que sem­pre m'ha fas­ci­nat: la del pri­mer número de la revista El Víbora. S'hi tro­ben els impul­sors de la publi­cació: els edi­tors Josep Tou­tain i Josep Maria Beren­guer, ja morts, i els dibui­xants i guio­nis­tes Max, Gallardo, Medi­a­vi­lla, Martí, Naza­rio... i també Alfredo Pons (1958-2002), mort pre­ma­tu­ra­ment i que si a Cata­lu­nya s'enten­gues bé el que és ser autor de culte, Pons en seria un de des­ta­cat.

El perquè? En pri­mer lloc perquè forma part del genuí under­ground català que els anys setanta i vui­tanta va fer una adap­tació –com gai­rebé tot, una mica tar­dana– del còmic con­tra­cul­tu­ral nas­cut a la costa oest ame­ri­cana als anys sei­xanta.

Pons pren la Bar­ce­lona dels anys vui­tanta com a metàfora de la cul­tura urbana, en un període de canvi després de la dic­ta­dura que va fer que es con­si­derés el sexe i la droga com una forma exul­tant d'alli­be­ra­ment. Però Pons, segueix el ras­tre de Lou Reed i pren el camí sal­vatge. Els seus per­so­nat­ges són fat­xen­des, dro­go­ad­dic­tes, pros­ti­tu­tes, per­so­nat­ges mar­gi­nals, delinqüents i també algun ide­a­lista i/o ingenu que creu que per viure una vida intensa de debò cal situar-se sem­pre al caire de l'abisme.

Edi­ci­ons La Cúpula publica unes interes­sants edi­ci­ons reco­pi­latòries dels autors de la pri­mera for­nada d'El Víbora. D'Alfredo Pons acaba de treure Alta tensión que recull dife­rents his­to­ri­e­tes en color i en blanc i negre que per­me­ten recu­pe­rar aquest interes­sant moment d'un còmic menys­tin­gut per molts, però que lluny de la visió por­nogràfica que se'n podria tenir no deixa de ser una crònica de rea­lisme social. En algu­nes de les pla­nes s'hi troba la col·labo­ració de Marta, autora molt lli­gada a Pons.