Sistematúrgia Marcel·lí

Una nova metodologia

Arts Santa Mònica presenta el conjunt d'elements que configuren el procés de treball de Marcel·lí Antúnez i que ell mateix anomena sistematúrgia, una dramatúrgia, a mig camí entre la performance, el teatre i les arts visuals, que desplega en sistemes computacionals. Així, els dibuixos, preparació dels story boards de les performances, les instal·lacions o els dispositius mecànics/robòtics animats per interfícies corporals permeten endinsar-se en un món tan real com virtual. El mateix Marcel·lí confessa que “en la sistematúrgia les interfícies transcriuen les ordres dels actuants i espectadors al llenguatge binari de la computadora que els gestiona i es manifesta a través dels mitjans de representació com la imatge, el so i els robots”. Al desplegament d'aquests dispositius metodològics, l'artista hi ha afegit el Mural SADDi, una serp gegant de dos caps, pintada in situ a la paret de l'escala de l'edifici, mapa sintètic de processos, materials i motius del seu treball, que fa honor a l'art més grafiter d'Antúnez.

Pulsió maquinista

Les creacions de Marcel·lí Antúnez representen millor que ningú la idea del cos/màquina i la seva prolongació en el món cyber, tot partint de la potència del cos com a carn. En són motius l'abjecció, la malaltia, la mort, la digestió del menjar, els excessos del cos, la sexualitat, lligats a la crítica a la burocràcia i al comportament absurd d'una societat censuradora i repressora dels instints. Antúnez mostra la potència de l'inconscient generadora dels impulsos instintius com a font per a la creació, sustentadora dels somnis, de la imaginació i dels mites. Així, doncs, l'inconscient com a paper central en l'art. I aquesta anàlisi de fons dóna com a resultat la seva capacitat de generar monstres, des del magma més profund dels instints, que vehicula a través de la carn i la màquina, i l'eleva a la categoria de machine cérlibataire teatralitzada, performàntica. En aquest context, la sistematúrgia deslliura les passions i condueix el públic cap a situacions de catarsi individual o col·lectives.

La robòtica

Sorprèn el conjunt de dispositius de les performances d'Antúnez, aquestes màquines robòtiques que es posen en moviment quan el visitant trepitja la catifa corresponent: Dreskeleton Afàsia (1998), Exosquelet Epizoo (1994) i els seus derivats d'interfícies corporals guiades per altres màquines. És un museu dinàmic que es perfecciona amb el conjunt de Metamembrana (2009), que les sintetitza. De L'home de carn (1992) a aquesta última instal·lació, hi ressona el subjecte en procés i les pulsions de l'ésser, el mateix que empeny Artaud a parlar d'un cos sense òrgans. L'impuls inicial serà el dibuix com a instrument de la raó humana i també l'inconscient com a paper central en l'art, els somnis i els mites passats pel sedàs del cos/màquina, sempre reafirmat per l'autopresència i l'autoretrat. Tot Marcel·lí, doncs, concentrat en un espai que mereixeria molts més metres quadrats.