Caure del pedestal en clau íntima

El món de la deficiència psíquica és puntual en l'escena catalana. N'hi ha exemples tan tendres com dolorosos (Nix, tu Simona, d'Albert Pijoan, Sala Beckett 2012). O també la Florentina que Ada Vilaró va interpretant des del 2005 o les Portes endins del 2007 al Tantarantana. En aquestes peces, hi ha una sensació de fragilitat i d'un abús impune perquè la persona dèbil no troba com sobreposar-se al que intueix que no és correcte. Són drames en tota regla que no hi ha espai per a la redempció.

Ara, Ferran Audí ha recuperat IQ-100, un muntatge que ja va estrenar fa cosa d'una dècada al Poble Espanyol. Ara el reprèn però en clau íntima: la proximitat de la sala facilita la visió que tot el que es veu succeeix dins del cervell del protagonista. El muntatge imagina un noi discapacitat intel·lectual a qui li practiquen una prova al cervell gràcies al qual dobla, en poc temps, la seva capacitat intel·lectual fins a esdevenir un geni. Però aquest estatus, que sempre l'havia desitjat, resulta enganyós. A més, el drama vol que aquest èxit sigui només puntual. I, així, el pacient sap que decaurà i que només pot investigar-se a si mateix per procurar evitar errors i que altres joves com ells tinguin una vida més plena i un experiment satisfactori. Efectivament, l'amor tendre i intuïtiu, quan s'és deficient, és acceptat en aquest estadi amb un punt de compassió, de paternalisme. Quan el noi esdevé intel·ligent, el que ell tenia per la seva parella ideal, s'espanta en perdre l'equilibri de superioritat anterior i decideix apartar-se'n. I ell, que només vol ser més espavilat per poder ser independent, s'adona que perd tot allò que li donava escalf i seguretat. El panorama que dibuixa Audí sembla, per moments, reaccionari, perquè fa una dura reflexió sobre l'experimentació en cossos humans o en ratolins. En el fons, el que hi ha és una voluntat de fer valdre l'amor, l'art davant de la perversitat i la dictadura de la ciència. Raimon Molins repeteix el mateix personatge però amb la virtut d'haver madurat d'actor. Efectivament, les claus amb què juga Raimon Molins relaten molt d'ofici perquè sap donar el to a les rèpliques reiteratives d'aspectes concrets que diuen si l'experiment avança o es degrada. Però, estranyament, al seu personatge li falta una mirada profunda de veritat: és molt entendridor però no es transmuta. Miquel Barcelona substitueix ara Jordi Cortés. Presenta una ombra del protagonista que permet ser els diferents personatges amb els que debat la controvèrsia però també és una extensió d'ell mateix. La peça emociona per moments, però navega cap a un mar desconegut sense una direcció amb què el públic pugui identificar-se, o rebel·lar-se, o deixar-se submergir.