CRÍTICA
Àngel Quintana
Monstruositats de la falsa moral
L'any 2002, Peter Mullan va guanyar el Lleó d'Or de Venècia per The Magdalene Sisters, en què denunciava l'existència d'uns convents irlandesos en els quals eren internades algunes joves acusades de prostitució o simplement d'haver tingut fills fora del matrimoni. Els convents volien redimir-les a partir de la repressió. Philomena de Stephen Frears podria considerar-se com la continuació d'aquella pel·lícula, ja que de nou ens trobem amb les falses lliçons morals del catolicisme irlandès i amb la repressió silenciada que tenia lloc en els convents. Aquest cop Stephen Frears no es preocupa tant pel destí de les dones, sinó pels fills que tenien aquestes dones, que els eren robats per les monges i venuts posteriorment als Estats Units. Frears parteix d'un cas real per dur a terme el procés d'investigació d'una mare que un bon dia va veure com perdia el seu fill, i que 50 anys després busca proves que li garanteixin que aquest va viure en un règim de felicitat.
La trama de Philomena podria semblar com una actualització de Centaures del desert de John Ford, en què la pèrdua d'una criatura esdevé el camí d'una recerca iniciàtica, al final de la qual sorgeixen molts de dubtes sobre el pes de les arrels biològiques davant de l'educació cultural. Stephen Frears juga amb molta eficàcia amb tots aquests elements, però amb una clara voluntat de denúncia que fa que la seva pel·lícula no sigui un simple melodrama planer, sinó que sigui una bufetada contra tota forma d'hipocresia conservadora. En el primer pla de la denúncia hi ha el tema dels convents irlandesos i el de la persistència d'una moral que ha prohibit i demonitzat el plaer sexual. Aquesta moral ha estat capaç de provocar autèntics drames en nom d'una castedat imposada, però també ha donat peu a l'aparició de foscos negocis com el que apareix a la pel·lícula.
L'altre punt de denúncia de la pel·lícula se situa en un lloc molt allunyat dels convents més sinistres i té com a escenari la política americana. Al llarg del viatge que la protagonista du a terme als Estats Units es posa en evidència que la moral conservadora també està en el cor de la societat americana i que els falsos pudors impedeixen admetre amb normalitat l'amor homosexual.
Sense arribar mai a realitzar una pel·lícula transgressora, Stephen Frears acaba fent una obra contundent, en què sap barrejar admirablement la denúncia política i el melodrama amb alguns tocs de comèdia. Tot plegat és fruit d'un guió molt ben resolt, que funciona a partir d'alguns cops d'efecte i sorpreses, d'un treball de posada en escena clàssic però sòlid i sobretot de l'admirable treball de la parella protagonista: Steve Coogan, convertit en un periodista a la recerca d'una història impossible, i Judi Dench, que interpreta una dona que no vol deixar aquest món sense abans haver pogut curar les ferides ocasionades per una maternitat perduda.