Bolaño ‘tòxic'

Roberto Bolaño avui és en un pedes­tal. Està con­sa­grat per la seva obra i, pot­ser, també per la seva pre­ma­tura mort. Però al direc­tor Fèlix Pons li va interes­sar el pri­mer Bolaño, l'incon­for­mista, el que volia tren­car amb les con­ven­ci­ons del moment i ho va fer amb un text, com­par­tit amb A. G. Porta: Con­se­jos de un discípulo de Mor­rino a un fanático de Joyce. En aquest lli­bre, els dos autors es dei­xen per­su­a­dir per les seves eclècti­ques influències: des de la música dels The doors a la intel·lec­tu­a­li­tat d'Ulis­ses, de Joyce. Cons­tru­ei­xen una novel·la fresca, que retrata una Bar­ce­lona dels anys vui­tanta, que sor­tia de la dic­ta­dura fran­quista i que vivia moments con­vul­sos soci­als amb l'encan­teri de la droga i la temp­tació d'acon­se­guir diners fàcil­ment robant als bancs. Així de fàcil. L'obra, que ha adap­tat i diri­git Fèlix Pons (La tar­dor bar­ce­lo­nina,La Seca, 2012), par­teix del pinyol dels dos pro­ta­go­nis­tes, Ángel (Nao Albet) i Ana (Clàudia Benito), que s'ama­guen en un pis del cos­tat de la plaça Les­seps, on repas­sen les seves aven­tu­res i mal­vi­uen el seu amor “tòxic”, en parau­les de l'actriu. L'obra, que es va estre­nar ahir, estarà en el car­tell fins al 30 de març.

És la ter­cera adap­tació al tea­tre que es pot veure, en pocs anys, de Bolaño. Els dos ante­ri­ors tre­balls són d'Alex Rigola: 2666 i El policía de las ratas. Fèlix Pons, que ja era un lec­tor tocat per la poètica de Bolaño, va tru­car al direc­tor i va insis­tir que volia par­ti­ci­par en el debut tea­tral del poeta nar­ra­dor. Com fos. Per sort, va tro­bar espai en aque­lla peça magna que ajun­tava les cinc tra­mes de 2666. Joan Car­re­ras i Andreu Benito també hi sor­tien. Ara, fa pocs mesos han sig­nat el segon tre­ball també, El policía de las ratas. Doncs ara, és Clàudia Benito (la filla d'Andreu Benito) la que intervé en Con­se­jos de un discípulo..., acom­pa­nyat d'una altra bèstia de l'escena, el jove Nao Albet. La peça, que es pre­senta aquests dies al Tan­ta­ran­tana, té molt de l'ener­gia tren­ca­dora juve­nil. Per això, el direc­tor volia que l'inter­pre­tes­sin dos actors joves, de gran potència. Perquè els dos per­so­nat­ges són uns éssers que cor­ren cap a l'auto­des­trucció irre­me­ia­ble­ment. De fet, ini­ci­al­ment el text comp­tava amb un nar­ra­dor (que havia de ser el mateix Pons), però la con­cen­tració de l'acció en els dos per­so­nat­ges de la novel·la va aca­bar acon­se­llant matar el nar­ra­dor.

Ana és una noia amb pro­ble­mes fami­li­ars, que neces­sita molt de ser esti­mada, sen­tir-se acom­pa­nyada. És radi­cal i no sem­bla que pensi gaire en les con­seqüències de les seves acci­ons. Per una altra banda, hi ha el jove intel·lec­tual, Ángel, un escrip­tor fra­cas­sat que es passa el dia escol­tant Mor­ri­son i lle­gint Joyce. Però es queda atra­pat per la relació amb la noia i no pot des­em­pa­lle­gar-se'n, tot i que pugui intuir el risc que això suposa. Es tracta d'un amor des­truc­tiu que no obvia pis­to­les, ni sexe, ni rock'n'roll. A la novel·la es pas­sen mig lli­bre esca­pant-se de la poli­cia, sal­tant d'un ama­ga­tall a un altre. Pons ha deci­dit men­jar-se l'espai i cen­trar-ho tot en un espai amb un llit com a ele­ment cen­tral. Però les acci­ons s'expli­quen i es patei­xen a través de les pro­jec­ci­ons (que reme­ten al món del blanc i negre) de Lyona. Pons, que vol tro­bar punts de con­tacte entre l'art plàstic i el tea­tre en els seus pro­jec­tes, satisfà la presència plàstica en aques­tes pro­jec­ci­ons que tras­lla­den l'espec­ta­dor a un espai incon­cret, des d'on cadascú deci­dirà quina acció és veri­tat i quina és fictícia. I és que la peça manté els gan­xos cine­ma­togràfics amb els que el duet Porta/Bolaño van tru­far la seva nar­ració, que van tri­gar cinc anys (del 1979 al 1984) a publi­car.

Per Pons, és tras­lla­da­ble la rea­li­tat de la joven­tut dels vui­tanta amb l'actual. Si en aque­lla època pro­va­ven de des­em­pa­lle­gar-se del naci­o­nal­ca­to­li­cisme que els havia sumit en el fran­quisme, ara és l'hora de treure's de sobre el capi­ta­lisme, tot i que ell mateix admet que no té la fórmula alli­be­ra­dora. La joven­tut, 40 anys més tard, viu la mateixa sen­sació d'ofe­ga­ment i reac­ci­ona amb virulència. Avui, ja no hi ha atemp­tats d'ETA, Terra Lliure o d'anar­quis­tes que res­so­nin, i sem­bla una qui­mera cine­ma­togràfica atra­car un banc, però con­ti­nuen bus­cant-se espais de con­fir­mació i de con­so­li­dació. Per Pons, Bolaño és un pre­cur­sor de Taran­tino, tot i que vin­cu­lat a la cul­tura..Amb el vell i amb el nou. Cata­lu­nya, des d'aquesta tem­po­rada, arrenca una recerca deci­dida a ampliar el ven­tall d'espec­ta­dors per faci­li­tar l'accés a la cul­tura a tot tipus d'espec­ta­dors amb pro­pos­tes prou fres