GraN ESTRENA
Xavier Roca
Wes Anderson, el ‘hipster' nostàlgic
Fascinant per a uns, irritant per a altres, adorat per bona part de la parròquia moderna i gafapasta, el que no es pot negar a Wes Anderson és la seva personalitat irreductible, la capacitat de saber que un fotograma ha estat concebut per ell a primer cop d'ull. Ara estrena El Gran Hotel Budapest, un altre dels seus viatges nostàlgics i melancòlics cap a èpoques i llocs que són més aviat estats d'ànim, i una altra excèntrica immersió en l'univers de les relacions familiars.
Els relats de l'escriptor austríac Stefan Zweig són la principal font d'inspiració d'una faula d'estètica onírica i artificiosa, un conte encunyat per a adults. Però també s'hi poden detectar altres referents en una història ambientada en una estilitzada Europa d'entreguerres que fa pensar en l'Hergé d'aventures de Tintín com El ceptre d'Ottokar, o en les operetes d'Ernst Lubitsch. El cinema mut, el cartoon, Charles Dickens, les novel·les juvenils d'Enid Blyton o els personatges del joc detectivesc Cluedo són altres motius que poden passar pel cap mentre es veu la pel·lícula.
Wes Anderson construeix la seva pel·lícula com un joc de nines russes en què un relat n'inclou un altre que inclou un altre relat, cadascun amb subtils variacions estètiques i canvis de format. I si el clàssic d'Edmund Goulding Gran Hotel (1932) reunia entre els hostes una notable constel·lació d'estrelles del Hollywood de l'època, Wes Anderson –tot i no ser un director amb especial interès per acontentar les masses– demostra ser molt apreciat pels actors: el seu espectacular repartiment reuneix alguns dels seus rostres habituals –Edward Norton, Owen Wilson, Bill Murray, Jason Schwartzman– amb noves incorporacions com ara Ralph Fiennes, Jude Law, Tilda Swinton, F. Murray Abraham, Adrien Brody, Willem Dafoe, Jeff Goldblum, Harvey Keitel, Saoirse Ronan, Tom Wilkinson i el debutant Tony Revolori, alguns en papers rellevants i d'altres en poc més que cameos.
Si Orson Welles deia que el cinema és el tren de joguina més gran que un nen pot somiar, Anderson torna a mostrar la seva concepció del cinema com una immensa i primorosa casa de nines. Un quadre deixat en herència per una aristòcrata russa al servicial conserge d'un hotel és el McGuffin d'una trama que combina intrigues familiars, complots criminals, conspiracions polítiques, embolics vodevilescos, relacions d'amor i d'amistat, persecucions embogides i evasions penitenciàries, tot plegat amb l'obsessiu gust pel perfeccionisme visual d'un Anderson que posa la rúbrica a cada imatge.