Cineastes, poetes i institucions

Quan Ferran Mascarell va presentar el balanç de l'Any Espriu sobretot va exposar xifres, relatives a l'assistència a actes o a la venda de llibres del poeta, però no em va semblar que es referís a cap inversió adreçada a l'estudi de l'obra, que també és una manera de fer-la perdurar més enllà de les commemoracions. Potser és que no hi havia diners, un cop un deu per cent del pressupost (120.000 euros, una quantitat important en aquest temps de retallades que tant han afectat el món de la Cultura) va destinar-se al sou del comissari Xavier Bru de Sala. Recentment, Mascarell va anunciar l'inici de l'Any Vinyoli, que encara que també té un comissari (Jordi Llavina, que fa uns dies va publicar en aquest mateix diari un delicat article, Un bellíssim testament poètic, a propòsit de l'últim poema de Passeig d'aniversari, darrer recull del poeta) ho deu ser d'una altra mena, suposo que també pel que fa a la retribució econòmica, tenint present que el conseller va referir-se en l'acte a dos models possibles de commemoracions: “El primer seria quan una institució nomena algú, li assigna un pressupost i li demana que organitzi un programa; el segon és el víric positiu, que s'enforteix amb les accions presencials i les de caràcter digital.”

Es veu que el primer model va aplicar-se a l'Any Espriu. A parer d'Àlex Susanna, director de l'Institut Ramon Llull, això potser (i remarco el potser que va dir, segons he llegit) va ser així perquè els objectius anaven més enllà de la difusió de l'obra. Potser? Quins eren aquests objectius més enllà de l'obra, que és allò fonamental d'un poeta, malgrat que sigui un referent de la identitat nacional? Allò clar és que en aquest primer model es nomena algú amb un pressupost (una part substancial del qual a ell destinada) perquè organitzi un programa. El segon model, el víric i aquesta em sembla una paraula inquietant encara que sigui positiu, li toca a l'Any Vinyoli, que per això no té un pressupost tancat (tot i que diuen que hi ha una reserva de diners per part de les institucions implicades) i, malgrat s'han anunciat actes concrets, no sé si tampoc un programa definit dins de la vaguetat de les accions presencials i les de caràcter digital. En fi, parafrasejant Vinyoli, tot són models per ajornar la mort.

Bo, sigui el model que sigui, l'important és que, amb motiu del centenari del naixement de Joan Vinyoli, l'Any que se li dedicarà serveixi, certament, per afavorir el coneixement de l'obra d'aquest poeta immens, però encara prou desconegut. N'hi ha uns quants als quals ens ha agradat Vinyoli com un poeta fora de camí i relativament marginal dins de la literatura catalana, però suposo que no ens farà res compartir-lo més arran de la commemoració. Espriu, el seu predecessor en l'homenatge institucional català de l'any, va dir que hagués donat tota la seva obra per un vers de Vinyoli, però aquest és molt menys conegut que el seu il·lustre admirador. No em proposo fer comparacions especulant sobre el perquè un és més conegut (i en certa manera reconegut) que l'altre. En canvi, vull aprofitar per apuntar que Santa Coloma de Farners, on va néixer Espriu i on Vinyoli va passar molts estius de la seva infantesa i adolescència, fa molt bé de vindicar aquests poetes amb els actes que ha dedicat al primer i amb els que dedicarà al segon, però també que té un deute pendent amb un altre home. Fa pocs dies un meu alumne va recordar apassionadament Joaquim Jordà, un cineasta (entre moltes altres coses) que va néixer a Santa Coloma, on hi va deixar el seu llegat, que havia de cuidar una fundació que ell volia que dugués el nom de Quico Sabaté. No cal que hi hagi un Any Jordà, cosa que potser faria remoure a la tomba a algú tan poc institucional, però què se n'ha fet de tot això?