Ànimes fresques

No hi ha tanta diferència. Al 1864 uns joves escrivien textos paròdics a la rebotiga d'una rellotgeria. I després els anaven representant on podien (als salons de cases burgeses, principalment). Amb sort, van aconseguir llogar una funció en un teatre. I més endavant va fer-se els amos dels escenaris a l'aire lliure dels jardins del passeig de Gràcia. Al 2014 hi ha una colla de joves que s'autodirigeixen, escriuen textos (i se'ls van corregint durant els assaigs) i els estrenen en els espais que troben. Siguin sales petites i emergents o espais no convencionals. Un terrat? Un pàrquing? Un menjador? És igual. Simplement, es tracta de trobar una plaça en què pugui acollir uns espectadors i que aquests siguin prou receptius. La producció de l'ITNC(la jove companyia formada amb l'impuls del TNC i de l'Institut del Teatre) va començar dimecres funcions escolars d'El cantador. Demà, dissabte, fa l'estrena oficial a la Sala Tallers. Més endavant tenen el repte de dur la funció en altres espais menys dúctils amb la complicitat de la Xarxa de Biblioteques de Catalunya, per exemple.

El cantador és una boutade. Per ser rigorosos, una gatada. Que ja es veuen d'una hora lluny les costures del vestit però que el que l'ha de fer vàlid és la desproporció i el joc. Xicu Masó, el director d'una peça de matís com L'encarregat (Espai Lliure, 2014) cedeix ara a donar corda a la broma, al gaudi de representar amb grans gestos i desinhibidament. Ho fa amb una companyia molt jove que pertany a les darreres promocions de l'Institut del Teatre. Per fer l'obra el màxim de coral, duplica els protagonistes que es van repartint text. Sense cap convenció que ho ensenyi d'entrada, l'espectador va descobrint les dues ànimes dels protagonistes. Això permet repartir els versos heptasíl·labs i donar encara més acció a la trama. Perquè la divisió de les seves breus reflexions interiors en forma dialogada aporta ritme i musicalitat.

Pitarra, jove però amb l'olfacte per fer-se seus els menestrals, converteix l'aristocràcia en un cromo desgastat mentre regala als criats les excentricitats més divertides i la saviesa popular. Com Goldoni, en què la serventa esdevé la que farà ballar-la als seus amos. Efectivament, l'èpica s'escola per l'aigüera i la translació de Romeu i Julieta serà amb unes panses enverinades per a rates per a ella i una decapitació esperpèntica, per a ell. El públic haurà d'intervenir, i si se l'ha anat escalfant durant la sessió respon divertit i despreocupat en el quadre gore de l'escena. Una tragèdia comparable a la llegenda macarrònica, i també de prou pols emmagatzemada a sobre, com Il castel·lo maledetto.

Aquesta és la segona part de l'Epicentre Pitarra del TNC que pretén reivindicar el teatre popular de Pitarra (defensor del teatre que ara es parla per davant del català ditiràmbic dels Jocs Florals i les seves englantines) també per al segle XXI. Si Egos Teatre va fer una jugada genial en el que havia de ser una lectura dramatitzada de L'Esquella de la Torratxa, fent-se'l seu i carregant de tintes com més ridícul fos el quadre, els d'ITNC pateixen d'una tendra estructura. Encara han de trobar el seu punt comú. I per això, les interpretacions destaquen puntualment. I de sobte, arrenca una peça lírica que ja voldrien els liceistas o els cruzados, o la noia que fa de Baldiri es desmarca amb una comicitat extraordinària: té la llibertat d'un paper que és prou irrellevant però que s'ha sabut guanyar l'espai i el focus a escena, sigui com a pragmàtic carceller o com a germana dels autors que va provant-se el vestuari.

Per al director artístic del TNC, Xavier Albertí, el treball ha de permetre que els actors de darreres fornades puguin treballar un vers que ha caigut en desús: l'heptasíl·lab. Per poder recuperar Pitarra cal que la professió sàpiga maniobrar amb aquests versos zigzaguejants, de rèplica ràpida. En aquest sentit, la peça per a l'ITNC potser hauria pogut reduir part del text. Perquè hi ha unes excessives reiteracions (sobre els pares del cantador, que ha aconseguit triomfar com a cavaller i home d'armes insospitadament quan la seva mare és una gitana de mals modos) per no perdre l'audiència del 1864. Però el públic avui és molt més àgil. De fet, la manera de presentar-ho té molt de grand guignol, un altre gènere per recuperar..Amb el vell i amb el nou. Catalunya, des d'aquesta temporada, arrenca una recerca decidida a ampliar el ventall d'espectadors per facilitar l'accés a la cultura a tot tipus d'espectadors amb propostes prou fresques.