Viatge possible

Tot camí és possible, des d'un primer pas. Avui, Lucrècia, el primer drama amb forta inspiració en la commédie française de Joan Ramis, seguiria ignorat com un manuscrit més a la Biblioteca de Maó si no fos per la troballa de Fèlix Duran i Cañameres. Aquest ho va fer saber a Jaume Rull i Jover, que ja llavors disposava d'una biblioteca teatral de prou pes perquè a Jordi Carbonell (inquiet responsable de l'àrea de teatre del Serra d'Or dels anys 60) li despertés la curiositat i decidís furgar. Va viatjar a Maó i es va adonar que a la Menorca sota la bandera britànica es va forjar la literatura catalana més important del segle XVIII gràcies a noms com Joan Ramis o Antoni Febrer i Cardona i el comte d'Aiamans. És una etapa que ell ha anomenat «el període menorquí de la literatura catalana». Han calgut 245 anys perquè, finalment, aquella peça que respon al mite romà però també al clam de llibertat (‘Vida sense llibertat no és vida, sí que és mort”) hagi arribat a Barcelona, a través d'una producció privada. El viatge, doncs, és possible.

Per a Sergi Marí, l'impulsor d'aquesta recuperació, és indispensable que, com fa cadascú amb la seva dramatúrgia clàssica i barroca (Shakespeare, Racine o Molière), “a Catalunya, el que tenim s'ha de fer”. Marí està interessat a demostrar la validesa dels textos catalans en vers de fa segles. Van estrenar l'obra el novembre del 2011 i després de fer una gira reduïda pels instituts de les Illes Balears (“Lucrècia és lectura obligada”) van reprendre'n el 2012 la versió íntegra: “Tot va a ritme molt lent”, admet el director, que comprova com el públic perd la por al vers i a una història aparentment llunyana: han trencat el prejudici del vers alexandrí evitant la cançoneta reiterativa. “Defensem el vers més des del ritme que de la rima.” Pel que fa a la trama, es comprova que “és una màquina de crear expectatives”. Efectivament, la jove companyia ha trencat la perillosa mètrica de la commédie fent-la més pròxima i superant “la cantarella”, celebra Carbonell, que va rebre un merescut homenatge en la prèvia de l'estrena a La Seca, el 2 d'abril. I què explica Lucrècia? Parla de la fidelitat de la dona de Col·latino, i que Tarquino procurarà trencar aquesta fidelitat. El despropòsit provocarà la revolta que Ramis fa coincidir amb la caiguda de la dinastia dels tarquins i la proclamació de la Repúblicaromana.

Marí va fer la seva tesina de llicenciatura en dramatúrgia i direcció de l'Institut del Teatre sobre Lucrècia. A les funcions de La Seca, l'espai és més reduït de l'habitual, però reforça l'acorralament dramatúrgic de l'heroïna. És un espai íntim, pròxim, que impedeix el distanciament: un joc efectiu per reaccionar davant d'un text escrit a la Menorca del 1769. En les funcions de Lucrècia, el públic es posa a dues o a quatre bandes. A Marí, li interessa que l'espectador vegi l'altre espectador del davant i que els actors, quan no són a escena, seguin a primera filera per evidenciar que es tracta d'una cerimònia col·lectiva de recuperació de patrimoni col·lectiu.

Jordi Carbonell afirma que durant bona part de la vida de Ramis, Menorca va poder gaudir d'una llibertat cultural sense imposicions dels britànics, a diferència de la resta de Països Catalans penalitzats amb la repressió espanyola. Els britànics volien Menorca perquè el port de Maó era un enclavament militar estratègic. Al seu redós, es va generar una burgesia mercantil que duia els seus fills a França per completar estudis superiors. Ramis va ser secretari de la Societat Maonesa cultural. Dels 18 intel·lectuals menorquins, 4 eren militars anglesos. Segons consta, tant a les reunions com els estatuts i les actes, no es va deixar d'emprar el català: «això demostra la diferència entre una ocupació britànica i una espanyola», comenta Carbonell. Tot i ser una població que no superaria els 15.000 habitants, signaria la millor literatura dels Països Catalans, de l'època. El període es va tancar, precisament, amb la recuperació de Menorca per al regnat espanyol. Joan Ramis, després de Lucrècia i Arminda (1775) escrites en alexandrins (als quals pot incorporar galicismes i castellanismes), signa Rosaura (1783), una tragicomèdia escrita en quartetes heptasíl·labes (només recuperava els alexandrins en els fragments que representaven epístoles). També hi incorporava un personatge graciós, una marca evident dels gustos espanyols que, a més, el feia salar, parlar en dialecte menorquí. Seria l'última peça de gran format de Ramis en català, perquè es passaria al castellà («li succeeix el mateix que a la resta dels Països Catalans: rep pressió si vol mantenir el seu estatus d'advocat», insinua Carbonell). Ramis només escriuria en català, posteriorment, peces íntimes com els Dietaris i les seves memòries. Marí insinua que hi ha encara una quarta peça, Constança (escrita entre el 1775 i el 1783), de la qual no en resta cap vestigi tot i que s'intueix també amb versos alexandrins, per ser obra de joventut, encara..Amb el vell i amb el nou. Catalunya, des d'aquesta temporada, arrenca una recerca decidida a ampliar el ventall d'espectadors per facilitar l'accés a la cultura a tot tipus d'espectadors amb propostes prou fresques.