Pedra escopida
L'art admet tota mena d'interpretacions. D'això, Josep Maria Subirachs en sabia prou. El 10 de juliol de 1990 va rebre missatges de tota mena sobre la seva intervenció escultòrica a la façana de la Passió de la Sagrada Família. Més que comunicats valoratius, van ser insults que anaven més enllà de la crítica. Alguns van intentar ser simpàtics i ocurrents. Però l'insult cou ni que sigui fet amb gràcia. La pedra esculpida va esdevenir pedra escopida.
La crua crítica a les escultures de Subirachs va ser promoguda per la revista Àrtics, dirigida per Vicenç Altaió. Aquesta convocatòria es produïa com a cloenda de la publicació, que aleshores es deixava d'editar. Des d'Àrtics es van enviar 11.000 invitacions a aquesta mena de performance. De manera activa hi van respondre unes 500 persones que es van concentrar davant l'ara basílica, però aleshores temple expiatori. No tot van ser frases negatives, hi va haver qui va pujar al faristol per lloar el seu mèrit i treball.
Abans de començar l'acte ja s'havien rebut 200 missatges en contra. Paradoxalment, de companys seus: l'elit d'artistes i galeristes catalans de l'època, que es van unir en un mateix objectiu com no es recordava d'abans, ni mai més s'ha arribat a fer. Part de la crisi que viu el sector actualment no tindria aquesta virulència si el món de l'art català hagués continuat tan unit.
A més, a la festa s'hi afegiren escriptors i editors. La intel·lectualitat més progre. La llista de noms que va sortir a la premsa escriuria la història cultural contemporània de Catalunya. Tots contra l'obra de Subirachs, a qui culpaven de la banalització de Gaudí i de traïció al seu esperit.
Si ara critiquessin el toc de mal gust i kitsch acumulat a l'univers de Gaudí, haurien de posar el faristol a una de cada dues botigues que hi ha al voltant de la Sagrada Família i a la rambla de Barcelona. La conversió de la idea de Gaudí en un pastitx, en cas que així sigui, no es deu només a la intervenció de Subirachs, sinó a la naturalesa del projecte.
Gaudí va morir deixant “12 fotografies, 12 cartes i un parell de dibuixos”, com va dir ahir l'escriptor americà Glenn Cooper, que curiosament es troba a Barcelona per presentar La piedra de fuego (Grijalbo), un thriller històric que relaciona Gaudí amb Montserrat i el Sant Grial.
D'un projecte d'un home singular que va revolucionar l'arquitectura, però que treballava amb totes les dades al seu cervell i fent provatures amb maquetes, és molt difícil que el seu treball pugui ser interpretat fidelment dècades més tard. La seva frase “va lenta perquè l'amo no té pressa” és una clara indicació que la Sagrada Família no era ni per al clero, ni per als fidels, ni tan sols per a la ciutat. La seva Sagrada Família era directament un oferiment a Déu.
En aquest context, independentment del grau d'encert que pogués tenir Subirachs amb les seves escultures, és difícil calibrar de manera justa la idoneïtat del projecte. A més, la notícia va ser una d'aquelles serps d'estiu que ajuden a omplir planes de diaris.
Personalment, mai he sentit passió per la seva obra, però sempre he pensat en la desmesura de les acusacions que aquell 10 de juliol va patir des de l'interior de la basílica, on, com va fer Gaudí, va instal·lar el seu habitatge.
El mateix Gaudí ja havia sofert l'escarni de la premsa quan la Pedrera va ser dibuixada com un aeroport de dirigibles, i no va ser fins als anys cinquanta que la seva obra va adquirir la rellevància que ha portat Barcelona a ser una ciutat coneguda internacionalment.
Van ser els arquitectes joves del corrent racionalista, tendència ben oposada al modernisme, els que van reivindicar la seva obra i figura. Alguns d'aquells joves van apuntar-se anys després a l'acte de greuge a Subirachs.
L'escultor va ser sempre polèmic. Seva és també la peça dedicada a Francesc Macià situada a la plaça Catalunya de Barcelona que representa una escala invertida i que va provocar un cert rebuig i crítiques, però ell va continuar en la línia de treball intens que el va caracteritzar.
L'art és qüestionable, però a ell li va tocar patir una part ben trista i agra. Més encara quan ben segur que d'intervencions deplorables podríem trobar-ne un munt escampades per tot el territori.
