CRÍTICA
Àngel Quintana
La memòria en argila
Quan Rithy Panh tenia 13 anys, el van obligar a ell i a la seva família a abandonar la seva casa a Phnom Penh per instal·lar-se en els camps d'arròs de les zones rurals del nou estat de Kamputxea. El règim dels khmers rojos, governat per Pol Pot, va dur a terme una política de reeducació del poble de Cambodja que va convertir-se progressivament en una massacre ferotge en la qual van morir prop d'un milió vuit- centes mil persones. Rithy Panh va veure com el seu pare era assassinat pel règim i com després perdia la seva mare i els seus germans. La pèrdua el va convertir en un nen orfe que estava a mans de l'Ankar –l'organització política i repressiva del règim–, que duia a terme la política de control, vigilància i reeducació dels joves.
Una part significativa de la filmografia de Rithy Panh està marcada pel seu desig de crear polítiques de memòria per donar a conèixer la repressió duta a terme pel règim de Pol Pot. L'any 2002 va filmar S21, la màquina de la mort khmer roja, un document esfereïdor en què filmava com els antics torturadors tornaven als llocs de la seva massacre i mostraven les seves accions. Més tard a Duch, el mestre de les forges de l'infern, va entrevistar un dels cabdills de la repressió i el va acusar de les seves accions criminals. En cap d'aquestes pel·lícules, però, Rithy Panh havia explicat la seva vida, ni havia utilitzat el seu propi jo. La imagen perdida és un punt i a part, un excepcional document biogràfic en què a partir de l'experiència vital del cineasta s'explica el deliri d'un règim d'inspiració maoista que va crear el més fosc dels mons possibles.
La imatge que falta
La primera qüestió que ens proposa La imagen perdida es troba implícita en el títol i té a veure amb la interrogació sobre la imatge que falta. Rithy Panh considera que hi ha alguna imatge de les deportacions de Phnom Penh que el règim va filmar i que testifica l'horror. És conscient, però, que aquesta imatge d'arxiu no pot donar la dimensió de l'horror, ni explicar el que va passar. Davant l'absència d'aquest testimoni decideix buscar una imatge que permeti evocar i reconstruir allò passat, però sense caure en els paranys d'una ficció forçada. El relat acaba essent reconstruït per un seguit de maquetes i imatges d'argila. Aquestes imatges, entre les quals hi ha un petit ninot que representa Rithy Panh mateix, ens evoquen un món sòrdid, creen una distància ètica i ens proposen una nova forma de construir la dialèctica entre allò que es mostra i allò que no es mostra. Cal que la memòria no es perdi, cal explicitar l'horror, però cal trobar la distància que permeti que el record no estigui acompanyat ni de l'exhibicionisme ni de la morbositat per un règim en què la intolerància va traspassar els límits del que era imaginable.