Cronista de la resistència

Josep Benet, Joan Triadú, Josep Maria Ainaud, Max Cahner, Josep Maria Castellet..., i ara Albert Manent, un altre dels grans noms de la intel·lectualitat del país ens va deixar ahir al vespre als 83 anys. Integrava una generació de savis i activistes culturals nascuts a les primeres dècades del segle XX que van veure la seva vida truncada per la guerra espanyola, i van participar activament contra Franco i el seu règim dictatorial per mantenir vives la llengua i la literatura catalanes.

Albert Manent i Segimon va néixer a Premià de Dalt el 1930, fill del també escriptor Marià Manent. Es va llicenciar en dret i filologia catalana a la Universitat de Barcelona, on va entrar en contacte amb altres activistes, com ara Josep Maria Ainaud i Ramon Folch i Camarassa. Autor d'un parell de poemaris (Hoste del vent, 1949 i La nostra nit, 1951), Manent va participar en la publicació de l'Antologia poètica universitària amb l'afany de mostrar la vivesa de la creació poètica catalana, i va assistir a lectures poètiques a Casa Sunyer.

També va col·laborar amb la revista Curial, al costat de Joaquim Molas, Antoni Comas i Miquel Porter, entre d'altres. D'altra banda, va elaborar una sèrie de biografies literàries que van tenir molt d'èxit, entre les quals hi ha les de Carles Riba, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, J.V. Foix, Marià Manent i Tomàs Garcès. S'escau que la darrera que va publicar va ser la de Fèlix Millet, renebot del fundador del Palau de la Música Catalana, Fèlix Millet i Maristany: líder cristià, financer i mecenes catalanista (2003).

La seva producció en el camp de l'assaig és àmplia, amb títols com ara La literatura catalana en debat (1969), Del Noucentisme a l'exili (1997) i La represa. Memòria personal, crònica d'una generació (1946-1956) (2008). La majoria de treballs van servir per forjar una memòria de l'activitat d'abans la guerra, però també de la resistència que va viure en primera persona. Joaquim Molas
el definia com el “cronista de la resistència”.

Ja en democràcia, Manent va ocupar diversos càrrecs en l'administració de la Generalitat i va ser assessor del president Pujol, a qui va conèixer en els seus anys d'universitat, durant l'època del FUC (Front Universitari Català). Del 2000 al 2004, va dirigir el Centre d'Història Contemporània i va presidir la Societat d'Onomàstica del 1980 al 2010. Va fundar la revista Serra d'Or, de la qual era un col·laborador habitual, i va escriure en diversos mitjans, entre els quals l'Avui.

Va coordinar els tres volums del Diccionari d'història eclesiàstica de Catalunya (2001) i va col·laborar en la Història de la literatura catalana d'Ariel. Un dels seus darrers treballs va ser el Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l'emigració (Pagès Editors, 2013), elaborat amb la col·laboració de Josep Poca i Gaya, en el qual ell mateix apareixia com a autor, ja que era propens a utilitzar pseudònim. Es dóna el cas –recull Manuel Cuyàs en un article– que un cop va enviar uns poemes a un concurs literari amb el pseudònim Joan Fuster i va guanyar.

Estimat i respectat pels cenacles literaris, va rebre diversos reconeixements en vida, com ara el Serra d'Or d'assaig el 1970 per Josep Carner i el Noucentisme, el Josep Pla per Solc de les hores: retrats d'escriptors i de polítics el 1987, el Ramon Llull per Marià Manent, biografia íntima i literària el 1995, la Medalla al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona el 2003, i finalment, el 2011, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquest guardó està concedit per Òmnium Cultural, una entitat de la qual era membre des del 1968. Aleshores, de tota la seva basta producció, va destacar el memorialisme: “Del que probablement em sento més satisfet és de la meva tasca com a memorialista, recuperant la memòria històrica”, va declarar. Sempre amb el somriure irònic als llavis i la cella alçada, Manent va sostenir en rebre el premi (tal com ja havia fet anteriorment el seu amic Joan Triadú) que la cultura catalana “està millor que mai” gràcies a la immersió lingüística: “Mai havíem tingut tants novel·listes, poetes i estudiosos per metre quadrat, ni s'havien publicat 12.000 títols l'any.”

I, sobre el país, va dir: “Hem recuperat les institucions dels anys trenta i, a poc a poc, hem de guanyar més sobirania i independència.”