Dibuixar la figura del dubte

Aquest any en fa vint de l'inici de la carrera poètica de Joan-Elies Adell.  Des del primer llibre, La matèria del temps (1994), ha anat desplegant una sòlida obra que es caracteritza per l'originalitat, la humanitat i l'exigència. Sovint la calidesa del to de l'obra ha significat un autèntic entrebanc perquè la sinceritat emocionada ha induït els crítics a creure que estaven davant una obra desarmada, fruit de la immediatesa. 

Si no et tinc ja és el vuitè poemari de l'autor. El títol del llibre ens remet al penúltim poema que va escriure Agustí Bartra en vida, un brillant poema dedicat a Anna Murià, en què el poeta revelava que la seva veu depenia directament del sentiment amorós.  Adell utilitza aquests dos eixos temàtics, l'experiència amorosa de l'alteritat i l'autoreflexió del discurs poètic, per fonamentar i vertebrar el seu nou llibre. I cap als dos pols temàtics redirecciona una sèrie de referents poètics que van des d'Ungaretti fins a Ashbery, passant per Frost, Bishop, Teixidor i Miralles.

En definitiva, Si no et tinc és un bell llibre sobre la profunda unió entre vida i poesia, la vida a la seva màxima intensitat i la poesia a la seva tessitura més alta. Però la proposta de l'autor no acaba aquí, sinó que va més enllà per assolir un punt de vista innovador des d'on explorar la vida i la poesia:  la transició o la transitorietat, l'estat d'estranyesa de trobar-se entre realitats diferents, realitats geogràfiques, culturals, lingüístiques, professionals, vitals, personals i relacionals.  Des d'aquest estat assumit de veritable impasse i impermanència, Adell contempla l'existència i l'art de la paraula, amb tot el que tenen de fràgil, inestable i voluble.

Des d'aquest angle particularíssim, el poeta explora el sentit dels límits i la voluntat de cartografiar la vida i l'art.  Successivament, va investigant la llibertat, la consciència, la felicitat, la puresa, l'honestedat, la salvació, la redempció, la bondat, la certesa, la seguretat, la memòria, la vida compartida i els seus contraris.   Transversalment va aprofundint en una sèrie de qüestions:  la qualitat de les categories del temps:  hores, dies, mesos, estacions, present, passat i futur; la funció, el sentit i l'abast de l'art poètic, amb les seves dues eines principals: la llengua i la cognició; la voluntat o necessitat de l'equilibri entre interior i exterior, discurs i silenci, original i represa; estats especials com ara la suspensió i l'inconegut.

Un llibre sòlid i nodridor.