La metamorfosi de la Sara

Com el Gre­gor Samsa de Kafka, Sara, el per­so­natge que inter­preta Mercè Pons a Dar­rere la porta –el llarg­me­tratge que el tàndem Pere Solés i David Gim­ber­nat han ende­gat i que diven­dres va fina­lit­zar el seu rodatge a Port­bou– viu enclaus­trat en un pis. En el seu cas, no pas per volun­tat pròpia ni cap para­noia con­creta, sinó per l'opressió d'un pare pos­ses­siu que la té lli­gada al seu cos­tat. Un mili­tar fei­xista reti­rat que l'anul·la com a per­sona. La seva par­ti­cu­lar meta­mor­fosi, no absenta de metàfores, l'expe­ri­menta quan, a la seva vida, hi entra un nou per­so­natge, un llo­ga­ter jueu i pro­fes­sor con­vi­dat per la Càtedra Wal­ter Ben­ja­min de la Uni­ver­si­tat de Girona (encar­nat per Hans Rich­ter) que la res­ca­tarà de la seva presó par­ti­cu­lar, la traurà de les urpes d'un fei­xisme que encara impera i li obrirà els ulls a un món exte­rior que fins ara tan sols per­ce­bia.

“És un regal”, declara Mercè Pons fent referència al per­so­natge que li toca inter­pre­tar. Des­taca que està molt ben escrit i resulta molt creïble. “Mol­tes per­so­nes expe­ri­men­ten vides tan o més dures com la de la Sara. Cas­ti­ga­des tan física­ment com emo­ci­o­nal­ment. Hi ha un món allà fora que no conei­xem”, diu l'actriu cata­lana, que, com avança, la història reflec­teix però en vol ofe­rir un mis­satge opti­mista. “És la lluita per la lli­ber­tat con­tra la fos­cor que repre­senta el fei­xisme.”

El dolent de la funció, “l'ogre”, com el defi­neix Pere Solés –guio­nista i codi­rec­tor del film–, l'inter­preta Car­los Lasarte, el qual con­fessa que no li ha cos­tat gens assu­mir un paper que, sense entrar gaire en detall, li ha tocat viure de prop en l'àmbit fami­liar. El des­criu com “un pare paràsit que, per sobre­viure ell, ani­quila la seva filla”. El defi­neix com “cruel”, però alhora no s'està de dir que “tots tenim aquesta part obs­cura i repres­sora”, que en aquest cas és por­tada fins a les últi­mes con­seqüències. La figura patri­ar­cal, reclosa per volun­tat pròpia, ve a ser “el mal con­tin­gut a la clova” o, com apunta Solés, “aquells fan­tas­mes del pas­sat que s'entos­su­dei­xen a roman­dre”.

Com la resta de pro­jec­tes enge­gats per la pro­duc­tora giro­nina DDM Visual –cre­ada per Solés i Gim­ber­nat–, Dar­rere la porta s'ha ges­tat tenint en compte les limi­ta­ci­ons pres­su­postàries d'aquest tipus de pel·lícules que es mouen al marge de les grans pro­duc­ci­ons. I amb la copro­ducció de la fran­cesa French Kiss.

La pel·lícula s'ha rodat aquests dies majo­ritària­ment en inte­ri­ors d'un pis del Barri Vell de Girona i un local aban­do­nat de Pedret. Diven­dres van donar per fina­lit­zada la fil­mació després d'una llarga jor­nada que va fina­lit­zar amb l'obtenció de plans dels car­rers, la platja i el Memo­rial de Wal­ter Ben­ja­min de Port­bou, figura tràgica que repre­senta encara avui dia la lli­ber­tat en temps de penom­bra.