cultura

Mirador

L'emoció que sempre retorna

Angelopoulos em commou decidint
no mostrar l'Horror

A l'estació de Valence, ubicada en un d'aquests descampats on es basteixen uns edificis idènticament sense encant que van proliferant en els trajectes ferroviaris, vaig comprar el número 600 de la revista Cahiers du Cinéma, que vaig llegir durant la resta del viatge que em duia a Canes. Aquest número extra recull la resposta de 140 persones vinculades al cinema (directors, actors i guionistes tècnics que en fan; crítics i intel·lectuals que escriuen sobre aquest) a una pregunta sobre les imatges que ens han emocionat, que han remogut el nostre cos, que no ens abandonen, que posseïm en la mesura que ens posseïxen. En el moment de contestar-la, aquesta primera persona del plural es fa forçosament singular perquè la pregunta apel·la a una experiència íntima, gairebé secreta, del cinema per la qual cadascú sent que, després d'haver vist aquestes imatges, ja no és el mateix. Això perquè, parafrasejant Kafka, van arribar-nos com “un cop de destral que va trencar el mar gelat en nosaltres”.

És curiós i fins i tot estrany, però llegint les emocions cinematogràfiques que retornen a David Lynch, Isabelle Huppert o el filòsof Jean-Luc Nancy, entre tants altres, gairebé no vaig pensar en les meves. Va ser en arribar a Canes que em van començar a aparèixer les imatges que trenquen el meu mar gelat. Potser em va inspirar el cartell d'aquesta 65a edició que reprodueix un fotograma del gran Marcello Mastroianni corresponent al 8 1/2 de Fellini. Tanmateix, la més gran emoció lligada a aquest actor em mena al final de La notte, d'Antonioni: Jeanne Moreau, que interpreta l'esposa del personatge de Mastroianni, li llegeix una carta d'amor que ell li va escriure anys enrere, però que aleshores no recorda. Sempre em remou aquesta escena que per mi tan bé representa la fragilitat dels sentiments i com canviem amb la seva mudança.

Potser el mateix fet de ser a Canes em va activar la memòria emocional perquè va ser a l'auditori Lumière, fa gairebé vint anys, on em va estremir el crit de Harvey Keytel, arran de la mort fora d'escena dels seus amics de Sarajevo, i després el seu silenci plorós davant de les imatges en blanc (les bobines perdudes finalment trobades i revelades) que tanquen La mirada d'Ulisses. Tota la impotència davant l'Horror i la reflexió sobre la manera de representar-lo: Angelopoulos em commou decidint no mostrar-lo, en contrast i fins contraposició a tantes imatges de la violència que la banalitzen i insensibilitzen.

També va ser a Canes on l'any passat vaig descobrir unes imatges que sento que no m'abandonaran mai més: en un parc, mentre el vent remou les fulles dels arbres, Adèle fa el seu primer petó a Emma i somriu. En aquest somriure hi ha una felicitat certa que em fa revenir els primers petons dels inicis dels meus amors. Tots els moviments de l'amor es concentren en la seqüència dels balls encadenats de Danielle Darrieux i Vittorio de Sica a Madame D. Tota la memòria d'una casa, amb els seus fantasmes, palpita en l'escena inaugural de Fanny i Alexander. I sempre recordo els herois de Ford parlant als seus morts davant de les seves tombes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.