Companys de viatge a la platea

R epe­tir el viatge des del motor del vai­xell. La com­pa­nyia Atres­ban­des va par­ti­ci­par, fa un parell d'anys, al pro­grama Cro­quis que s'impul­sava en una sala de Madrid. Van pre­sen­tar l'embrió de Sol­fa­tara. Les opi­ni­ons del públic que els van dei­xar escri­tes van ser­vir per redi­ri­gir i enfo­car millor la idea en què una mena de ter­ro­rista emo­ci­o­nal ata­cava la relació de pare­lla esgo­tada de dos joves. Amb aquests apunts van recons­truir l'escena i van fer una nova pre­sen­tació a Bir­ming­ham, a Angla­terra.

El resul­tat d'aques­tes dues pre­sen­ta­ci­ons va ser una gira inter­na­ci­o­nal de Sol­fa­tara que, pre­ci­sa­ment, l'any pas­sat va pas­sar per la Sala Beckett de Bar­ce­lona. Ja lla­vors, es va veure la pos­si­bi­li­tat de tras­lla­dar el model de Cro­quis a la sala que poten­cia la nova dra­matúrgia cata­lana. Avui i demà els actors d'Atres­ban­des impul­sen (després que els moti­ves­sin repe­ti­da­ment els mem­bres de la sala Kubik de Madrid) Cro­quis-bcn. Serà un nou viatge de les vuit com­pa­nyies selec­ci­o­na­des. Com a mínim, una d'elles, rebrà la pos­si­bi­li­tat de fer una residència a Can Felipa i fer una pre­sen­tació a la Sala Beckett, al Poble­nou.

L'actor Albert Pérez, mem­bre d'Atres­ban­des, admet la sor­presa de l'èxit de con­vo­catòria. Dub­ta­ven que reu­nis­sin vuit títols i van haver de fer una selecció d'entre 45 títols. Les xar­xes de la com­pa­nyia ha permès que arri­bin pro­pos­tes d'arreu de l'Estat espa­nyol i també una fran­cesa i tres angle­ses. Final­ment, però, set de les vuit cor­res­po­nen a com­pa­nyies cata­la­nes (l'excepció és el col·lec­tiu d'artis­tes Sle­epwalk, que creen entre Bil­bao i Angla­terra). I els sap greu haver dei­xat altres pro­pos­tes amb molt bon plan­te­ja­ment, que ja estan massa cres­cu­des perquè les opi­ni­ons dels espec­ta­dors pogues­sin trans­for­mar-les: esta­ven massa cui­na­des per a un model de revisió en una mena d'assaig obert. Els espec­ta­cles més ben valo­rats, a més, ja tenen avançada una feina de pre­sen­tar-se a les sales, un exer­cici que costa per la pròpia inse­gu­re­tat d'artista inci­pi­ent i tement que la com­petència i el tre­ball dels pro­gra­ma­dors els faria pas­sar un tràngol inútil i alhora un punt humi­li­ant. Créixer un espec­ta­cle amb el suport d'una sala de cre­ació d'una altra d'exhi­bició enfor­teix com­pli­ci­tats i ense­nya a gua­nyar segu­re­tat fora dels esce­na­ris però dins del des­patx del direc­tor d'una sala escènica.

Quan un grup és emer­gent neces­sita veus exter­nes que vegin el seu tre­ball. I que n'opi­nin. No cal que siguin mira­des acadèmiques, també són molt vàlides les que es mouen per intuïcions. Cro­quis-bcn per­se­gueix aquesta tro­bada infor­mal amb dues úniques ses­si­ons: avui i demà al ves­pre. Després de cada sessió, d'uns 20 minuts de durada, hi ha un des­cans per com­par­tir l'opinió amb els cre­a­dors. No es tracta de votar res, tot i que Pérez acon­se­lla a tots els espec­ta­dors que s'atre­vei­xin a veure les vuit pre­sen­ta­ci­ons d'aquests dos dies, perquè els per­metrà veure peces de qua­li­tat i d'un to prou dife­rent.

Cro­quis-bcn fuig de la idea de con­curs, tot i que sí que hi pot haver premi. L'Obra­dor de la Sala Beckett i els res­pon­sa­bles de Can Felipa tenen pre­vist cedir un espai de residència i també d'unes dates per fer-ne pre­sen­tació. Albert Pérez adver­teix que el més acon­se­lla­ble de fer la tria vagi a càrrec d'aquests cen­tres que, poste­ri­or­ment, hau­ran de defen­sar la tria i no dels mem­bres d'Atres­ban­des que, sim­ple­ment, ha vol­gut tras­lla­dar el model de Kubik al Poble­nou.

A Bar­ce­lona no se sap quina peri­o­di­ci­tat podria tenir aquest model. A Madrid, se'n pro­gra­men cada tres o qua­tre mesos. Però, per ara, la situ­ació de Bar­ce­lona és pio­nera i no hi ha cap com­promís de repe­tir-ho. Atres­ban­des va poder aixe­car el vol gràcies a Kubic. Ara donen l'alter­na­tiva i aspi­ren que es repe­teixi l'èxit.