El salvatge civilitzat

Fa poc més de tres anys, uns amics de Jordi Morató, que ales­ho­res estu­di­ava el grau de comu­ni­cació audi­o­vi­sual de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra, van expli­car-li que havien des­co­bert a Arge­la­guer (la Gar­rotxa) una mena de rèplica del bosc dels ewok de Star Wars. Van dir-li que havia de visi­tar-lo i els va fer cas. Allà hi va tro­bar Jordi Pujiula, el gran pro­ta­go­nista de L'inven­tor de la selva, títol de la pel·lícula que, pas­sat aquest temps i havent donat mol­tes vol­tes a la idea i el mun­tatge, Morató va pre­sen­tant a fes­ti­vals (l'últim cop va ser ahir, al DOCS Bar­ce­lona) a l'espera d'estre­nar-la en sales comer­ci­als. Mai no s'hau­ria ima­gi­nat el destí d'aquest tre­ball de final de car­rera, però el seu tutor, el cine­asta Isaki Lacu­esta, hi va creure tant que va inter­ve­nir-hi com a pro­duc­tor.

En el moment en què Jordi Morató va visi­tar el lloc, entorn del bar­ranc del Rec de la font de can Sis­rals, Jordi Pujiula (“el Gar­rell de Cas­tell­fo­llit de la Roca”, on resi­deix) domi­nava un enorme labe­rint cons­truït amb pals i on senyo­re­ja­ven tor­res altíssi­mes que, poc després, va des­truir amb una moto­serra arran d'un informe tècnic muni­ci­pal que hi obser­vava pro­ble­mes de segu­re­tat.

No era el pri­mer cop que des­truïa la seva cre­ació, sinó la ter­cera: la pri­mera va ser per con­ce­dir-se un plaer més gran que aquell que sen­tien els “gam­ber­ros” que pro­fa­na­ven la seva selva; la segona va arri­bar amb el des­do­bla­ment de l'N-260.

Tot aquest procés de cre­ació i auto­des­trucció que, durant qua­ranta anys, Jordi Pujiula ha anat fent, en parau­les seves, “Sobre la marxa” es fa pre­sent en aquest docu­men­tal que el seu autor defi­neix com a assagístic perquè, a través d'un comen­tari en off dit per ell mateix hi ha una reflexió sobre l'aven­tura ina­ca­bada (ara el Gar­rell, amb 76 anys, excava la terra i ha cons­truït el que podria ser la seva tomba) d'un per­so­natge que va fas­ci­nar el jove cine­asta per la seva capa­ci­tat de jugar: “No ha fet més que con­ti­nuar jugant en el lloc sagrat on, de petit, es banyava. I, amb sen­tit lúdic i sense amar­gor, ha res­post a totes les con­tra­ri­e­tats i els ha donat la volta: només dir que, per fer una font, va acon­se­guir que els pale­tes de l'auto­via li dones­sin ciment”.

També hi ha una reflexió sobre les imat­ges pròpies i les ali­e­nes que ha incor­po­rat en el mun­tatge. Aques­tes imat­ges ali­e­nes són les d'un cine­asta ama­teur (Aleix Oli­ve­res, veí d'Arge­la­guer) que tenia 14 anys quan, a prin­ci­pis dels anys vui­tanta, va començar a fil­mar el Gar­rell al seu paradís i les d'una his­to­ri­a­dora de l'art nord-ame­ri­cana, Jo Farb Hernández, fas­ci­nada davant unes cons­truc­ci­ons que con­si­dera una de les millors mos­tres d'art brut.

Entre les imat­ges en vídeo d'Aleix Oli­ve­ras, Morató va tro­bar-hi tres pel·lícules en què el Gar­rell fa de Tar­zan en con­tra de l'“home blanc civi­lit­zat”: “És genial perquè és una repre­sen­tació d'ell mateix en un moment en què la “selva” era ata­cada pels “gam­ber­ros”. Hi diu que ell es refu­gia a la selva i que no vol saber res de la civi­lit­zació. Però aquest “sal­vatge” és, de fet, un home civi­lit­zat: trans­forma la natura, cons­tru­eix, cana­litza l'aigua”. Com el pri­mer colo­nit­za­dor, però sense per­dre la innocència.