Els colors d'Europa

Les afinitats intel·lectuals i artístiques poden determinar-se segons una gran varietat de factors. L'educació, els reflexos condicionats a partir d'experiències de la infància, anar a favor dels pares o en contra seva, i molts d'altres, fins i tot algun d'inesperat. Les fílies i fòbies relacionades amb idiosincràsies nacionals és un dels terrenys que donen més joc, i més d'una vegada m'he sorprès de veure amb quina passió s'hi esmercen alguns (fins i tot, algun cop, no gaires, per sort, amb quina m'hi esmerço jo).

Si ens guiem pel que diu la majoria, França fa una certa pinta de discontinuïtat històrica. El país de Joana d'Arc i les grans catedrals gòtiques no sembla el mateix que el de Lluís XIV, ni el de Baudelaire i la Madelaine pompier, Victor Hugo i Dumas. I cap d'aquests dos la pinta del de Sartre, Camus i el Citroën DS. Un model, per cert –el món i el cotxe–, que a escala planetària no ha estat superat.

A Itàlia passa el mateix. La Roma de l'Imperi i la Florència del Medici sí que revelen els mateixos gens, però el producte del nacionalisme romàntic de bigotis refistolats regat amb Verdi és d'un altre món. I més encara, digui el que digui Bertolucci el jove, la Itàlia del Ferrari, la Sofia Loren, el PCI i La dolce vita. Un model que no ha estat superat.

En canvi, a Anglaterra els salts no s'aprecien tan acusats, i la continuïtat no arriba a trencar-se mai. No hi va tant de Donne, Shakespeare, Henry Purcell i Elisabet I a Milton, Swift, Sterne, la reina Victoria, Dickens, la revista Punch, el Rolls Royce, els cenotafis de Lutyens, la minifaldilla i els Beatles, i potser per això Anglaterra és un dels pocs llocs del món on és possible ser conservador sense morir atuït per la pròpia pesta de provincià podrit, perquè no ve d'un reduccionisme covard sinó de l'instint de l'intel·lecte. Tot i això, el model no ha estat superat.

I així arribem a Espanya. Aquí tampoc hi ha fissures, amb prou feines espurnes escadusseres –Cervantes, Miguel de Molinos, Velázquez, Unamuno, Machado, Sánchez Ferlosio...–, aquí no s'ha mogut ni un mil·límetre la ferocitat inquisitorial d'Isabel la Catòlica i Torquemada, i les severes disciplines de l'esperit mereixen a la població i a la casta dirigent la mateixa estima de sempre.

El paisatge és el mateix, o gairebé: ara el trituren autopistes buides i trens d'alta velocitat sense passatgers. Un model a anysllum de ser superat.

Per bé o per mal, cap model ha estat superat, i la raó és quasi un pleonasme: després de la minifaldilla, tret dels esportius alemanys, el corrent historicista en la interpretació de la música barroca i la dieta mediterrània, Europa fa cinquanta anys que no genera models, i l'inevitable estancament de les aigües porta a la lenta, inexorable autococció de la decadència. Les aigües del món és mouen per Amèrica, i encara més per l'Orient, fins i tot per d'altres llocs, habitats per gent a qui els europeus encara no s'han adonat que ja no toca perdonar-los la vida, si és que algun cop havia tocat.