Des del no-res

Fets cap al 1895, els dibui­xos ide­a­lit­zats de Ramon Cantó del que havia estat la seva escola eren les úniques pis­tes gràfiques sobre l'aspecte d'un dels mones­tirs de fran­cis­cans més antics d'Europa, el de Sant Fran­cesc de Mont­blanc. Durant la infan­tesa de Cantó,al mones­tir ja no hi havia mon­jos. Després de la desa­mor­tit­zació del govern espa­nyol del 1835, l'expulsió de la comu­ni­tat va ser l'inici del des­man­te­lla­ment de tot el con­junt monàstic. Tran­sitòria­ment presó i escola, el 1870 l'Estat va aca­bar venent-lo a un francès per ins­tal·lar-hi una fàbrica de guix. Als nos­tres dies, sols hi havia arri­bat l'església i la tanca peri­me­tral.

Men­tre con­tem­pla el nou claus­tre aca­bat d'inau­gu­rar, l'alcalde, Josep Andreu, asse­gura: “A la memòria, teníem un record, el somni de refer-lo i la neces­si­tat d'un nou equi­pa­ment per a usos cul­tu­rals i turístics.” El 2008, els arqui­tec­tes Car­les Brull i Pau Carazo van rebre l'encàrrec de recons­truir el monu­ment i, alhora, ade­quar-lo com a equi­pa­ment. “És molt atre­vit, perquè par­ties del no-res. Hem inten­tat que el visi­tant es faci una idea glo­bal del que era el con­vent, però sense fer-ne una recons­trucció que hau­ria estat un fals històric.”

Patri­moni de la Gene­ra­li­tat ja havia rebut­jat, el 2002, un pro­jecte de recons­trucció mimètica, com volia l'Ajun­ta­ment: “ Si sols et dedi­ques a con­so­li­dar les res­tes, els visi­tants no ente­nen el què veuen. Això és una exqui­si­desa d'arqueòlegs –i que consti que jo en sóc– i un eli­tisme into­le­ra­ble. Però és una bata­lla que vam per­dre i, si no començàvem la recons­trucció, perdíem les sub­ven­ci­ons”. Patri­moni sols ha auto­rit­zat una cons­trucció con­tem­porània. Hi mana el for­migó, que no ha aca­bat de convèncer molts dels veïns d'una vila curu­lla d'edi­fi­cis medi­e­vals. Brull defensa el pro­jecte: “Hem vol­gut ser sin­cers amb l'ori­gi­nal. El for­migó és fred, sí, però per­met una lec­tura a pri­mer cop d'ull de l'església”. El nou edi­fici ocupa 1.800 metres qua­drats i té una coberta acces­si­ble de grans dimen­si­ons per a esde­ve­ni­ments. Des d'ella, Pau Carazo con­tem­pla el con­junt i afirma: “No podíem com­pe­tir amb l'església ori­gi­nal. Ara s'hi esta­bleix un diàleg visual.” També amb les mura­lles, que a l'altre extrem de la nova plaça deli­mi­ten el con­junt.

Les actu­als sales i el claus­tre se situen al mateix indret on eren al segle XIII. Les exca­va­ci­ons arqueològiques, ini­ci­a­des el 2011, van per­me­tre saber que, abans d'una reforma del segle XVI, el con­vent era molt més extens del que es creia. S'hi van des­co­brir els fona­ments, una antiga cape­lla i alguns dels 44 arcs ori­gi­nals del claus­tre. Cinc d'ells s'han recol·locat al claus­tre modern. L'Ajun­ta­ment té la intenció d'anar recu­pe­rant part d'aquest patri­moni. Sos­pita que alguns ele­ments arqui­tectònics poden ser a Occitània des del segle XIX: la dona del fabri­cant de guix era antiquària i pos­si­ble­ment les hi hau­ria venut. Altres es van fer ser­vir per empe­drar car­rers del nucli antic i refor­mar cases de la vila. Pro­ce­dents d'aquesta venda a bocins, el con­sis­tori ha iden­ti­fi­cat un capi­tell i una columna en l'escala del Palau Mari­cel de Sit­ges.

Amb un cost de 1,8 mili­ons, el nou edi­fici ha estat finançat sobre­tot amb sub­ven­ci­ons de l'1% cul­tu­ral del Minis­teri de Foment. Des de la seva res­tau­ració el 1987, la impo­nent església ser­veix per a con­certs, fires i actes de gran for­mat. Però nodis­po­sava de cap espai de ser­vei, lava­bos inclo­sos. Ara, entre altres dependències, l'antic con­vent dis­posa de tres sales prin­ci­pals. L'antiga cape­lla serà un espai expo­si­tiu dedi­cat a la figura de Sant Jordi, lli­gada a la vila pel cos­tu­mari de Joan Ama­des. Una altra allot­jarà la Casa del Seguici Popu­lar, i l'antic refetó dels mon­jos serà esce­nari de jor­na­des i con­gres­sos.