Vi per recordar

La música dels vuitanta: un concepte difús. Parlem de Bananarama, Iron Maiden o The Smiths? A més, la “música dels vuitanta” arrossega una certa i immerescuda mala fama. Contra aquest estigma tòpic i absurd s'ha posat en marxa aquest any a Andorra el festival Red Music, que ha tingut lloc aquest cap de setmana a la plaça del Consell General, en un gran envelat a una alçada considerable, amb bones vistes sobre les muntanyes i els set poetes lluminosos de l'escultor Jaume Plensa. A més, Red Music es presenta com “una experiència de música i vi”, ja que els assistents són convidats a degustar vins de diverses denominacions d'origen.

El festival va començar divendres amb una bona entrada en matèria, 100% música britànica dels vuitanta: el funky-pop blanc de Level 42, amb el segell indeleble de la veu i el baix de Mark King, i l'etern nou romàntic Tony Hadley, la veu de Spandau Ballet.

El dissabte va ser el dia més fort del festival, amb una gran afluència de públic, motivada sobretot per la presència de Roger Hodgson, l'ànima dels millors Supertramp. La nit no va començar gaire bé: la cantant britànica Lisa Stansfield, que ha publicat recentment el seu primer disc en una dècada, el notable Seven, va sortir a escena en baixa forma i ni tan sols va permetre que projectessin la seva imatge en pantalla gran. Acompanyada per nou músics, Lisa va començar fort amb la nova Can't dance, però ja de baixada va invocar Barry White i va acabar amb el seu clàssic All around the World, que no va lluir prou, i en l'únic bis va deixar l'escenari a mitja cançó. En canvi, Hodgson va triomfar amb una banda de quatre músics molt competents i un repertori ple de clàssics que va començar amb Take the long way home i va culminar amb It's raining again, reproduint gairebé mil·limètricament els arranjaments originals de School, Breakfast in America, Dreamer, Fool's Overture i Give a little bit, tal com les volen els seus fans.

És discutible que la de Supertramp sigui “música dels vuitanta”, però encara ho és més en el cas de l'etern Maceo Parker, que va obrir el concert de
diumenge amb una bona sessió de funky & soul, divertit i trepidant. Als 71 anys, el saxofonista i cantant té una força i un sentit de l'humor envejables, i el seu espectacle és un gran homenatge als clàssics del soul: sobretot al seu excap James Brown, però també a Ben E. King, Marvin Gaye o Ray Charles, a qui va imitar amb ulleres fosques i gestualitat exacta. Gran banda i millor showman. Per acabar el festival, van sortir a escena els onze membres d'UB40, amb Ali Campbell al capdavant i les seves versions reggae d'Elvis (Can't help falling in love) i Prince (Purple rain) i un apoteòsic Red red wine final, ideal per tancar tres dies de música i vi.