Apotegar?

A Lla­gos­tera topo amb verbs que no havia sen­tit mai abans. Apo­te­gar, per exem­ple. La per­sona que me'l deixa anar diu que de nen els més pin­xos de la classe l'apo­te­ga­ven per inti­mi­dar-lo. Ho escriu tal com ho pro­nun­cia, apu­ta­gar, però intu­eixo que és una mala influència d'aquesta paraula mal­so­nant de qua­tre lle­tres, que és com ho dirien els angle­sos per no dir puta.

Busco per aquí per allà i final­ment trobo que l'Alco­ver-Moll recull el verb apo­te­gar: “Aga­far-se amb braó per a bara­llar-se o com a mar­cada pos­sessió de l'objecte”, que remet al dic­ci­o­nari de Pere Labèrnia.

El meu infor­mant, doncs, en fa un ús precís. Me'l puc ima­gi­nar de nen al camp de fut­bol del Lla­gos­tera en plena dis­puta amb un rival just abans d'esco­me­tre'l d'una manera que ell ano­mena amb un altre verb que també em resulta incom­pren­si­ble: trus­sar.

Quan li demano que me'n des­cri­gui l'acció abaixa el cap i amenaça de cla­var-me'l al pit, com un Zidane qual­se­vol. Diu que trus­sar vol dir empènyer amb el cap o les espat­lles, com els juga­dors de rugbi a la melée.

Tros­sar amb o sí que figura als dic­ci­o­na­ris, però vol dir embo­li­car, lli­gar, arro­man­gar... No me'n surto fins que no li trec la erra i vaig a petar al verb tos­sar: “Donar cops amb el tòs, amb el cap” i també “Entos­su­dir-se, entes­tar-se”. Ara sí que som al cap del car­rer. Trobo que els dos verbs lla­gos­te­rencs defi­nei­xen per­fec­ta­ment l'actual procés sobi­ra­nista. Ara mateix ens apo­te­guen tant com poden i de vega­des sem­bla que abai­xem el cap. No pas per a tos­sir sinó per a tos­sar.