Fades i follets folls

Josep Lluís Ber­don­ces és metge natu­rista i un gran conei­xe­dor de les plan­tes i els seu usos medi­ci­nals. Fins ara tota la seva pro­ducció literària estava cen­trada en aspec­tes de la seva pro­fessió: Cómo cura la equi­na­cea, Cómo cura el ajo, El gran libro de la iri­o­do­logía, Mitos y leyen­das de las plan­tas...

Amant de la natura, té el cos­tum de pas­se­jar pels bos­cos i aquesta afició l'ha por­tat a sen­tir curi­o­si­tat per unes estra­nyes pas­ses que sovint ha sen­tit rere seu però, quan s'ha girat, no ha vist mai ningú. Tot­hom sap que aques­tes pas­ses són d'uns éssers invi­si­bles que cor­res­po­nen a l'ima­gi­nari uni­ver­sal dels ano­me­nats fades i follets. Aquests éssers viuen ama­gats al bosc però segons Ber­don­ces també te'ls pots tro­bar sota la pica de la cuina, entre les flors o a qual­se­vol altre lloc. Per demos­trar-ho, ha fet una intensa recerca dels con­tes d'aquesta mena espar­gits arreu del món. El resul­tat és el recull d'una sei­xan­tena de con­tes Un món de fades i follets.

El lli­bre també inclou nans, gnoms, trolls, goblins, brui­xes, ogres, tomts, dracs i altres espe­rits encan­tats. Al pròleg del lli­bre, afirma: “Us pro­poso fer una volta al món, a un món eteri poblat d'espe­rits pro­tec­tors, a través de con­tes molt antics, que han pas­sat de pares a fills durant mol­tes gene­ra­ci­ons. N'hi ha tants, de con­tes, i de tants llocs, que no costa creure en l'existència d'aquests genis bene­fac­tors que viuen a prop de nosal­tres encara que nor­mal­ment no els veiem.”

Són nar­ra­ci­ons que expli­quen com viuen aquests espe­rits bene­fac­tors. Un es titula Flor­de­neu, la fada del Canigó, i està cons­truït a par­tir del poema Canigó de Ver­da­guer, el qual ens parla d'una història del segle XI que té de pro­ta­go­nista Gen­til, el fill del comte Talla­ferro. Men­tre queda admi­rat obser­vant les con­ges­tes de neu a la mun­ta­nya del Canigó, el seu don­zell li diu: “Lo que mirau no són con­ges­tes, són els man­tells d'ermini de les fades que dan­sen a la llum de la celístia; si el més bonic i per­le­jat tinguéssiu, vós val­dria, Gen­til, més que l'espasa, més que els lli­bres tota la savi­esa, més que l'or i l'argent din­tre de l'arca; si us plagués nave­gar, veles tindríeu; si volguéssiu volar, tindríeu ales.”

“Hi havia una vegada...” Sobre­tot, tan­queu els ulls per entrar al món màgic d'aquests éssers màgics i, nor­mal­ment, invi­si­bles.