novel·la
Xavier Coromina
Sexe a vessar
Honoré Gabriel de Riqueti, comte de Mirabeau, comença Le libertin de qualité (1780) adreçant-se al dimoni: “M'has instruït l'adolescència; és a tu, a qui dec els jocs de mans que vaig posar en pràctica”, i, a continuació, llegim l'esclat de la pressió masculina sobre el gènere femení en forma de conquestes i laissez-faire amb cortesanes i plebees, amb una mica de comèdia i força moralisme, tal com dicta la tradició francesa.
Una setmana de vacances, no. Ni comèdia, ni moralisme: ni una setmana, ni vacances.
Pel que diuen les cròniques, Christine Angot ja havia épaté la societat literària de França el 1999 amb L'inceste, una novel·la amb deixos autobiogràfics. Aquesta vegada, però, només pot haver reblat el clau de l'escàndol una interpretació molt generosa de l'autoficció, perquè res que no sigui extern al relat no identifica l'autora amb la noia sotmesa, ni el dominador amb llur pare. Som al davant d'una novel·la i no de la història real, morbosa i de psiquiatre –o de psicòleg, permetin-me el dubte i la indiferència– que va explotar fa un any i mig la crítica parisenca, quan va aparèixer.
El relat d'aquesta ficció comença amb la descripció detallada d'una fel·lació amb un tall de pernil dolç encapsulant el penis erecte d'un senyor assegut a la tassa d'un vàter. A poc a poc, entremig de les poques pauses que es permet la descripció minimalista de les tres pràctiques sexuals repetides al llarg del text com un esquer mancat de clímax –bucal, manual i anal–, algunes dades deixades anar com l'escenografia i l'utillatge d'una pel·lícula intimista sense trama ens permeten situar l'anècdota durant tres dies mal comptats d'una setmana de Tots Sants a la vall de l'Isère, als Alps francesos.
Podem espigolar tanta informació del temps, de l'escenari i dels personatges, que la recerca porta inevitablement el lector a preguntar-se sobre la raó de tant detallisme; perquè el recurs d'aparentar la veritat amb els fets constatables a les hemeroteques fa que aquella sigui llegida sota la sospita d'una impostura. El narrador ens dóna tants detalls per embolcallar la morbositat amb una pàtina de realitat que faria entrar el clau per la cabota si no fos que, ai las, el clau mostra que el martell és de joguina, perquè es constata que sí, que Le Monde va dur les notícies que diu del premi Goncourt i de la mort del general Franco, però també que la setmana de Tots Sants, el 1975, no podia ser la del 21 de novembre.
Dos anys després del llibertí de Mirabeau, Donatien Alphonse François de Sade va acabar la seva disputa filosòfica Dialogue entre un prêtre et un moribund amb una afirmació que bé podria donar-nos l'argument d'aquest relat –“Ens empeny un impuls irresistible i ni per un instant no podem sortir del pendent que ens arrossega”– si no fos perquè ni els personatges, ni la veu narrativa, no se n'adonen. Com potser tampoc no se n'adona Christine Angot, i per això va rebutjar el premi amb el nom d'un marquès que sí, que se n'adonava.