Opinió

des del jardí

vicenç pagès jordà

L'aroma del temps

Ama­ble lec­tor: tens mol­tes pos­si­bi­li­tats d'haver lle­git algun lli­bre de Jordi Arbonès (1929-2001), pot­ser sense saber-ho, ja que va tra­duir-ne més de cent al català (Jane Aus­ten, Ant­hony Bur­gess, Ray­mond Chand­ler, Law­rence Dur­rell, Henry Miller i així suc­ces­si­va­ment). Pel que fa a Joa­quim Carbó (1932), també supera el cen­te­nar d'obres publi­ca­des, sense que ara per ara mos­tri símpto­mes d'esgo­ta­ment. El més curiós és que aquests dos grafòmans tin­gues­sin temps per escriure's car­tes, que ara han estat reco­lli­des en un patra­col de gai­rebé nou-cen­tes pàgines.

Reco­mano L'Epis­to­lari Jordi Arbonès-Joa­quim Carbó (Punc­tum), a cura de Mont­ser­rat Bacardí, a tots els que es vul­guin dedi­car a la ficció i a la tra­ducció. Al llarg de més de trenta anys, Jordi Arbonès manté un neguit cons­tant: no sap si quan hagi aca­bat el lli­bre que està tra­duint tindrà més feina, cons­tata que cada vegada cobra menys per fer el mateix, és vetat per algu­nes edi­to­ri­als, rep crítiques vitriòliques. Joa­quim Carbó, de la seva banda, tre­ba­lla totes les hores del dia: escriu lli­bres i arti­cles, visita esco­les, va a reu­ni­ons, fa de jurat... El lli­bre mos­tra les difi­cul­tats que tenen dos escrip­tors cata­lans que domi­nen l'ofici per gua­nyar-se mínima­ment la vida amb la seva feina, tant durant la dic­ta­dura com durant la democràcia.

Múlti­ples xafar­de­ries

Ni l'un ni l'altre per­den la il·lusió, tot i les sotra­ga­des i les ver­gas­sa­des que reben pel camí. A banda de ser­vir perquè alguns lec­tors somi­a­trui­tes apren­guin a tocar de peus a terra, l'epis­to­lari inclou múlti­ples xafar­de­ries que, una vegada posa­des en fila, ser­vei­xen per fer-se una idea de com va fun­ci­o­nar la cul­tura cata­lana a finals de segle vint. En aquest sen­tit, hem d'agrair la sin­ce­ri­tat de Carbó, que feia de cro­nista a Arbonès, ins­tal·lat a l'Argen­tina. Com que les car­tes no eren escri­tes per ser publi­ca­des i han apa­re­gut sense ampu­ta­ci­ons (al con­trari, amb un índex onomàstic que sens dubte farà ser­vei), con­ser­ven l'aroma del temps.

El que impres­si­ona més és la gran quan­ti­tat de refe­rents que sem­bla­ven sòlids i que han anat des­a­pa­rei­xent sense con­tem­pla­ci­ons: edi­to­ri­als com Laia i Lli­bres del Mall, publi­ca­ci­ons com Saber i El Món, escrip­tors com el també prolífic Manuel de Pedrolo que han per­dut la seva ascendència, igual com els gai­rebé obli­dats pro­ces­sa­dors Ams­trad, que van revo­lu­ci­o­nar la manera d'escriure i que avui dia no tenen ni el valor d'una ram­poina. A la intro­ducció, Joa­quim Carbó fa un resum exacte de l'argu­ment: “Greu­ges, res­sen­ti­ments, inqui­e­tuds, espe­ran­ces, il·lusi­ons i, fins i tot, alguna ale­gria.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.