Preparats, per a què?

L'opti­misme és una malal­tia salu­da­ble per al qui la pateix, però pot por­tar a anàlisis ben allu­nya­des de la rea­li­tat. Als ini­cis de la crisi, n'hi havia que encara deien que tot ple­gat era una exa­ge­ració. La frase típica d'aquests sociòlegs impro­vi­sats era: “Mireu els res­tau­rants, si són plens de gent.” La cai­guda en el con­sum de cul­tura tam­poc no s'havia dei­xat sen­tir gaire. Les famílies de classe mit­jana s'hi pen­sa­ven quan tocava com­prar un nou cotxe, dema­nar una hipo­teca per a un apar­ta­ment a la costa, enviar el nen a estu­diar anglès tot l'estiu... però els 15 euros d'una entrada de tea­tre o un lli­bre? Això encara s'ho podien per­me­tre, fins i tot es con­si­de­rava oci barat. L'amenaça de la misèria s'ha estès i ara tenim un pro­blema de falta de públic que serà difícil de recu­pe­rar. Altre cop, els opti­mis­tes diuen: “Mai no s'havia lle­git tant com abans”, però sí que s'havien com­prat més lli­bres. El preu no era un pro­blema i davant el comen­tari que eren cars, des del sec­tor sem­pre s'havia res­post: “Però si la gent s'ho gasta en cer­ve­ses” (fals: ara que et pots pren­dre una canya amb tapa per un euro i mig en els bars sense dis­seny). La qüestió és si és el preu qui està atu­rant la venda o és un tema de pri­o­ri­tats. Ja no interessa què s'amaga rere la coberta d'una novel·la? L'opti­mista res­pon: “Tran­quils, estan pujant les gene­ra­ci­ons més ben pre­pa­ra­des!” I que ningú no faci la pre­gunta: “Pre­pa­ra­des, per a què?” La res­posta pot ser letal.