L'espai és temps; la memòria, informació

S ergi Belbel debuta en la direcció amb un Pinter. Ho fa tot molt polit. Amb uns personatges molt suggeridors i un espai inquietant. Vells temps és una trobada de dues antigues amigues que comparteixen vetllada amb el marit d'una d'elles. Si la primera part beu d'un cert teatre de l'absurd, amb un inequívoc aire còmic, a mesura que avança la peça la foscor va planant sobre els personatges i l'escena. No és fins al final que es pot entendre per què Anne (Sílvia Bel) és al mig del menjador mirant per la finestra amb un mig somriure, mentre la parella, Kate i Deeley (Míriam Alamany i Carles Martínez), especula, asseguts en butaques a punta i punta del saló, com deu ser l'amiga de fa dues dècades que han retrobat.

Reconstruir les anècdotes de vint anys enrere és molt temptador perquè permet fer-ho a la mida més amable, convertir-ho tot en una escena en què un sempre surt justificat (per ridícul o monstruós que sigui el quadre). En la conversa a tres dels personatges es percep una inquietud de reprendre l'amistat d'Anne, mentre que Kate és molt més distant. “Jo continuo”, sembla ser el seu gran mèrit, seguir en el camí de la vida. Per la seva banda, Deeley, molt orgullós de com va enamorar Kate en una sortida del cine i de la seva feina que el porta a voltar arreu, sembla jugar a persuadir l'amiga. O, com a mínim, assegurar-se els favors de la seva Kate. En realitat, la broma d'agafar roba interior, de mirar per sobre la faldilla, de conversar amigablement i de plorar amb la cara tapada a la foscor d'una cambra, que resulta que és compartida per les dues noies, té un punt fosc, que s'intueix criminal. Aquesta retrobada, doncs, és com la veu de la consciència que decideix fer ferida en qui va actuar incorrectament.

Sergi Belbel ha disposat l'espai d'una manera singular. Mai la Sala Beckett havia situat l'escenari tan elevat i en tota la seva longitud. És una mena de passadís llarg que ajuda a fer més intenses les pauses i els silencis que imposen els personatges ideats per Pinter. En els llargs desplaçaments, la tensió sembla que hagi d'esclatar. Per això, l'espai es converteix en una mesura de temps: dues passes és un silenci, quatre, una pausa. És un recurs molt ben trobat per a una acció que demana deixar molta informació insinuada. La manera de recordar és informació i, consegüentment, és poder. Perquè amb un secret es pot desemmascarar l'altre davant d'un tercer o se'l pot obligar a callar. Bona peça.

A la cartellera de Barcelona l'atrau Pinter. Totes tres produccions del curs: Terra de ningú (TNC), L'encarregat (Espai Lliure) i ara Vells temps (Beckett) gaudeixen també del favor del públic. A la pulcritud anglesa, s'hi sumen les pulsions mediterrànies.