Poca-soltada amb avi

Mentre veia l'adaptació cinematogràfica de L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra vaig recordar Jo he servit el rei d'Anglaterra, una de les grans novel·les del txec Bohumil Hrabal. Potser va ser en part perquè m'avorria amb les peripècies passades i presents d'aquest home centenari i la memòria va retornar-me una lectura plaent. Tanmateix, amb tota la diferència literària entre Jonas Jonasson i Hrabal a favor d'aquest últim, potser hi ha una semblança entre les dues novel·les que, al capdavall, també serveix per considerar-ne la dissimilitud i per realitzar la crítica al film dirigit pel suec Felix Herngreen.

Jan Dite, que va servir el rei d'Anglaterra, és un home d'origen humil que, sense consciència social, té una ambició que el du a fer de cambrer en grans restaurants (fins tenir-ne un) i a relacionar-se amb poderosos de l'època. Allan Karlson també és un home d'origen humil sense consciència social, malgrat que el seu pare era un revolucionari perseguit al seu país (i afusellat a l'URSS!) per predicar l'ús dels condons (!).

No és ambiciós, però la seva afició als explosius fa que, com va rememorant en el relat que alterna la vida passada amb el present en què s'ha escapat del geriàtric i és perseguit per haver-se endut una maleta plena de diners sense saber-ho, s'hagi relacionat amb gent de poder diversa, com ara Franco (a qui salva la vida en aturar el seu cotxe abans que passi pel pont on ha col·locat dinamita, i aleshores una pensa que la ficció o la imaginació hauria de servir per exercir una justícia poètica), Harry Truman (arran de la seva contribució a la creació de la bomba atòmica) i també Stalin. El cas és que la novel·la de Habral (de la qual va adaptar-ne una part Jirí Menzel) aporta un retrat de la societat centreeuropea del segle XX. Pel que fa al relat sobre l'avi suec potser Jonas Jonasson (i amb ell Felix Herngreen) volia acostar-se a la història del segle XX en clau d'humor, però no en diu res d'una època o, en tot cas, és una poca-soltada exemplificada amb el moment en què Franco menja paella i balla sevillanes. A més, Jan Dite no és gaire moral, però, en tornar a ser un pobre solitari, reflexiona sobre la pròpia vida. Allan Karlson, sense cap ideologia, no es compromet amb res i, passant d'un bàndol a l'altre, arriba als 100 anys com un pocavergonya. Hrabal barreja el tràgic i el grotesc per reflectir la condició humana. L'únic mirall que presenta Jonasson (i els seus adaptadors cinematogràfics, tan poc inspirats) reflecteix l'estupidesa i l'egoisme humans.