Ni la pluja

Ni la pluja pot amb la força que sumen Els Amics de les Arts i els seus seguidors entusiastes i 100% incondicionals. I no és que plogués molt divendres a Cap Roig, però, gota a gota, ja a partir de la sisena cançó (Museu d'Història Natural), el públic que omplia les grades del festival va anar quedant ben xop, a pesar dels ja clàssics impermeables de plàstic –emergency ponchos, en la nomenclatura festivalera–, que els músics també es van posar en els bisos, per solidaritat o per “enveja”, tot i que ells estaven a cobert. I, mullats i tot, els espectadors van reclamar més i més bisos, als crits de “No n'hi ha prou” i del ja habitual “I-inde-independència”, de manera que quan l'organització va decidir activar el fil musical per donar per acabat el concert davant la perspectiva d'un bon xàfec, el grup encara va haver de sortir una vegada més, en un “esprint final”, per tocar la sempre efectiva L'home que treballa fent de gos.

Va ser un final impecable per a una nit que va seguir força el guió d'altres concerts de la gira de Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure, disc del qual van sonar gairebé totes les cançons –només va faltar La dona vestigi–, des de les inicials El mite de Prometeu i Corredor de fons. L'home que dobla en Bruce Willis, Louisiana o els camps de cotó i el bloc inalterable que formen Les meves ex i tu, Jean-Luc i 4-3-3, van ser altres grans moments d'un concert sense gaires novetats, al marge de la petició d'il·luminar la nit amb els mòbils quan va sonar la frase “El cel era gran, molt més gran que cap altre” de L'hivern (que la van abduir) i algun canvi d'ordre en el repertori per donar més protagonisme a l'èpica A mercè d'un so, per culminar un concert en què el grup va treure profit de tots els seus recursos, fins i tot de la pluja.