Madurant adequadament

Bryan Adams va irrom­pre en l'escena inter­na­ci­o­nal a mit­jan anys vui­tanta com una espècie de rèplica melòdica i cana­denca a Springs­teen. Adams pot­ser mai no ha acon­se­guit el vis­ti­plau de la crítica, però no li ha cal­gut: té un públic fidel i quan es venien dis­cos, en va ven­dre mili­ons.

Amb aques­tes cre­den­ci­als, Bryan Adams es va pre­sen­tar dijous al Fes­ti­val de Cap Roig, als 54 anys i en ple­ni­tud, amb un for­mat ideal per a temps de crisi, un con­cert acústic molt apro­pi­a­da­ment titu­lat Bare bones (esque­let), que deixa lite­ral­ment en els ossos algu­nes de les seves cançons més cone­gu­des i altres que no ho són tant. Com va dir ell, amb un sen­tit de l'humor excel·lent durant tot el con­cert, “és el meu xou, ok?”. O sigui, que si t'agrada bé i, si no, també.

Però al públic que omplia les gra­des de cap Roig li va agra­dar molt. Bare bones mos­tra Bryan Adams en una enve­ja­ble madu­resa: algu­nes d'aque­lles cançons que ara fa trenta anys mos­tra­ven una certa tendència a l'excés de sucre o a un rock radiofònic d'arran­ja­ments massa con­ven­ci­o­nals, gua­nyen ara molts punts toca­des només amb la gui­tarra acústica i l'harmònica even­tual d'Adams i el piano del seu còmplice, Gary Breit: gai­rebé dos bes­sons sota la gran cala­vera amb bar­ret de copa que pre­si­dia l'esce­nari.

“Trenta anys de música en la forma més mínima”. Així va pre­sen­tar Adams aquesta pro­posta, far­cida d'èxits i d'interac­ti­vi­tat amb el públic. Adams va recu­pe­rar les seves col·labo­ra­ci­ons amb Bar­bra Strei­sand (Finally found some­one) i amb Sting i Rod Stewart (All for love) i en tots dos casos va fer la broma d'anun­ciar la presència de tots ells a l'esce­nari. També va recor­dar com van coin­ci­dir amb Paco de Lucía a Jamaica i van col·labo­rar a Have you ever really loved a woman?, una d'aque­lles bala­des monu­men­tals d'Adams que poden acon­se­guir que un home es declari en públic a una dona, com va pas­sar a cap Roig quan va sonar Hea­ven. Reser­vant fins i tot un espai del con­cert per a les peti­ci­ons impro­vi­sa­des del públic –Ple­ase for­give me, entre altres–, Adams es va con­fir­mar com tot un mes­tre de l'escena.