Mirador
El petit ase i el rei
Cantar lletres com “Que tú y que tú y que tururú” a l'estiu del 1971 no tenia res d'estrany. La competència per aconseguir ser la canción del verano era forta. I el que es tractava de fer per triomfar era crear un tema amb una tornada que fos fàcil de recordar. Ni que fos amb paraules inexistents. A més de l'onomatopeia tururú, aquell estiu, als autos de xoc i als xiringuitos de platja també se sentia l'Achilupú, de Dolores Vargas, La Terremoto, que també tenia una lletra que Déu n'hi do: “Achili, achili, achili, achili...” Aleshores, Peret lluitava en les llistes d'èxit amb pesos pesants de la cançó comercial de platja, sol i amor de vacances com els xicots de l'Hospitalet de Llobregat Los Diablos, amb el tema Fin de semana, i els madrilenys Fórmula V, que cantaven Ahora sé que me quieres. També va ser l'any de La minifalda, de Manolo Escobar.
Mirat d'aquesta manera, Peret, que aleshores –com tampoc la rumba catalana– no era considerat com a part del patrimoni artístic de Catalunya, podria semblar un artista més en la cursa del triomf efímer interpretant cançons xiclet a l'Espanya de la pandereta i les sueques estacionals. Però ni la rumba catalana era un gènere per menystenir ni Peret un artista que el temps engoliria. Fins i tot, molts dels progres que aquell estiu de 1971 escoltaven el tema d'Ovidi Montllor Sol d'estiu, que amb un to agre cantava també als amors estiuencs, mai haurien imaginat que Peret parlés de Borriquito como tú com una “cançó protesta”. L'ase a qui es referia Pere Pubill Calaf era el cap d'Estat de l'època. Fins i tot Peret va reconèixer que havia tingut fortes pressions de Televisió Espanyola per representar Espanya en el festival d'Eurovisió de 1974, l'any de l'execució de Puig Antich. Ell no ho volia, ni en tenia cap necessitat. Era un moment en què els seus discos es venien a tot Europa, però les amenaces van ser tan fortes per a ell i la seva família que va haver de competir amb unes altres sueques. Les del grup Abba.
Però el borriquito va morir. I les coses es van posar al seu lloc. Molts van descobrir que Peret era el diminutiu de Pere –tant de temps i no se n'havien adonat!– i que era un gitano català de Mataró. Va ajudar a reivindicar-se com a gran artista català l'acceptació de la rumba catalana per part d'un grup ampli de públic, fins i tot els rockers. La Catalunya de la Transició va ser un país de festes i festivals on es podien sentir les rumbes de Peret amb les dels també catalans germans Capdevila, que, amb Josep Sardaña, van formar el grup d'èxit Rumba Tres. Tot això, amb la benedicció d'un argentí compromès que tan bon punt va trepitjar Catalunya es va adonar del potencial de la rumba catalana: Gato Pérez. Aquest beneplàcit de nous públics que descobrien o reconsideraven la mirada a Peret era per a la comunitat gitana catalana una qüestió molt superada. Ja feia anys que sabien i sentien que Peret era seu i nostre, i així ho havia demostrat l'any 1965 enregistrant en català el tema El mig amic, dedicat al seu pare, un hàbil venedor ambulant.
Després d'un període en què es va dedicar a fer de predicador –Peret sempre havia demostrat la seva espiritualitat en reconèixer la futilitat dels béns materials–, va tornar a la música. Ningú l'havia oblidat. En els darrers anys encara havia disparat més el seu talent i la seva personalitat. En el Concert per la Llibertat, al Camp Nou l'estiu del 2013, va demostrar que era el rei, i no només de la rumba. Va saber gestionar la música, la paraula i, el que és més difícil, el silenci, com ningú dalt l'escenari. Abans del darrer anunci oficial del càncer que patia, ell mateix havia dit que no estava prou fi, i refermava el seu compromís amb el país. Ho va fer l'octubre passat, en l'estrena, en el festival Inèdit de Barcelona, del documental Cuchíbiri Cuchíbiri que va fer Carles Prats sobre la seva trajectòria.
