Llums i ombres dels Four Seasons

L'any 1964, la companyia Vee-Jay Records va publicar als Estats Units un curiós disc doble titulat The Beatles versus The Four Seasons. El disc volia evidenciar la rivalitat entre dues bandes clau. Per un costat hi havia una banda americana que havia aconseguit des de l'any 1962 situar tres cançons en el número u de les llistes i que havia superat The Beach Boys en el seu ús de temes pop amb fort component vocal. Per l'altre, hi havia una banda de Liverpool que estava capgirant els components de la música pop i que triomfava internacionalment. De tots és sabut que la batalla la van guanyar The Beatles, però resulta curiós veure com Frankie Valli and The Four Seasons, una banda per molts oblidada, va travessar uns anys clau de la música pop i va acabar ocupant fins i tot un lloc en el món de la música disco dels setanta amb Can't take my eyes off you, un tema que totes les orquestres de festa major del nostre país no han parat d'interpretar.

L'any 2000, quan Bob Gaudio, el compositor de la banda va oferir a Rick Elice i Marshall Brickman la possibilitat d'escriure un musical sobre la seva història, aquests van adonar-se que, malgrat la popularitat que havien aconseguit alguns temes els Four Seasons, s'havien escrit molt poques coses sobre la història de la banda. La idea no va ser la de fer un musical a partir de les seves cançons, a la manera de Mamma Mia respecte d'Abba, ni un biopic sobre la pujada del grup, com el musical Buddy estrenat als anys vuitanta sobre Buddy Holly, sinó crear un musical de caràcter documental. Encara que l'artifici del musical fos l'antítesi del documental, es tractava d'investigar en la vida dels components de la banda, oferir dades sobre els seus orígens humils i explicar una història que s'apartés del clàssic biopic per aconseguir una mena de calidoscopi. En el musical Jersey Boys, cadascun dels quatre components del grup actua de narrador dels quatre actes de l'espectacle i a la manera de Ciutadà Kane, de Welles, cadascú explica el seu punt de vista d'allò que viu amb la banda. El factor més sorprenent és que el llibret de Jersey Boys treia a la llum un gran tema com és l'exploració dels lligams dels membres de la banda amb la màfia.

Al llarg de 33 llargmetratges, Clint Eastwood ha anat construint una sòlida història sobre la construcció del gran relat americà, amb la certesa que les llegendes amaguen la història i que darrere tot heroi hi ha sempre la figura d'un traïdor. Jersey Boys pot semblar un encàrrec estrany dins la filmografia d'Eastwood, però no ho és gens. Eastwood estira el fil sobre les relacions amb la màfia per acabar parlant-nos de com els codis de la mentida marquen l'èxit i com els valors de l'amistat actuen com l'única gran moral americana. Eastwood ens recorda que per pujar a dalt de tot cal fer pactes mefistofèlics i que els mons foscos estan sempre presents darrere les llums i vanitats del món de l'espectacle.

El més curiós és que la pel·lícula Jersey Boys planteja tot això a partir d'una curiosa traïció respecte als gèneres tradicionals. La pel·lícula s'acosta a les pel·lícules de la màfia però en fa un retrat grotesc que pot semblar ingenu però que no ho és. La seva estructura és la de la clàssica història del triomf i decadència d'una banda però rebutja qualsevol possibilitat de ser una història exemplar. Finalment el film es presenta com el primer musical de Clint Eastwood, un cineasta que no ha parat d'explorar en la gran música americana –Birdy o el seu documental sobre Thelonius Monk–. Eastwood explora la música popular per acabar construint un musical que només ho és en els moments finals, quan arribem als títols de crèdit. Eastwood és un vell murri de 84 anys amb prou llibertat i intel·ligència per capgirar-ho tot.