Opinió

art & CO

pilar parcerisas

El vertigen del temps

Tram­polí dels anys noranta

Mirar enrere crea ver­ti­gen. Si el 1989 pren pro­ta­go­nisme la cai­guda del Mur de Berlín i la foto de la política inter­na­ci­o­nal posa en filera Mit­ter­rand, Thatc­her, Rea­gan i Kohl, Bar­ce­lona des­perta defi­ni­ti­va­ment dels llimbs ruïnosos del dar­rer fran­quisme i assenta les bases preolímpi­ques, amb els acords entre Pujol i Mara­gall que donen el titu­lar “Cata­lu­nya, com una moto” al suple­ment satíric Ahir de l'Avui. Les pàgines de Cul­tura, amb David Cas­ti­llo al cap­da­vant, també es reno­ven, i el que havia estat un poti-poti de con­tin­guts de lle­tres i art, de col·labo­ra­ci­ons espontànies i espar­ses, s'ordena i esta­bleix un model que sis­te­ma­titza els espais i les col·labo­ra­ci­ons, amb la gran nove­tat que suposa dis­po­sar de color per repro­duir les obres d'art i d'una pàgina per entre­vis­tar els artis­tes en igual­tat de con­di­ci­ons que els escrip­tors.

Entre el vell i el nou

L'any 1989 encara és pos­si­ble des­co­brir inèdits de Miró, revi­sar per pri­mer cop les seves obres dels anys trenta o mos­trar els dibui­xos i gra­fits del taller de Son Boter. Dalí mor aquest any, i coin­ci­deix que la Kunst­haus de Zuric li con­sa­gra una magnífica retros­pec­tiva que ha fet història. La Pedrera és res­tau­rada per pri­mera vegada i es viu el moment del debat que engega la Fun­dació ACTA sobre el futur museu d'art con­tem­po­rani, men­tre el Born vol con­ver­tir-se en un Soho nova­iorquès amb nous espais per a l'art com Metrònom, Artual, la gale­ria Benet Costa i la Sala Mont­cada. Tímida­ment, s'albira un futur artístic al nou barri olímpic amb l'ober­tura de l'Espai Poble­nou. Els artis­tes que emi­gra­ren a Nova York als anys setanta encara no havien tor­nat, i miren Bar­ce­lona amb l'objec­ti­vi­tat que dóna la distància. No hi ha encara estruc­tu­res museísti­ques fer­mes on cla­var una estaca i el Cen­tre d'Art Santa Mònica s'arrisca a pre­sen­tar artis­tes con­tem­po­ra­nis i estran­gers, i algu­nes revi­si­ons històriques, com L'avant­guarda de l'escul­tura cata­lana, men­tre la Fun­dació Joan Miró fa una anto­lo­gia de Lean­dre Cristòfol. Es comença a rei­vin­di­car l'obra objec­tual de Joan Brossa i surt el pri­mer catàleg de pin­tu­res d'Antoni Tàpies. S'està cons­truint a l'ombra el que serà la seva fun­dació.

El nou suple­ment

Les pàgines d'art pre­nen par­tit històric per l'avant­guarda, amplien l'espai dedi­cat a la foto­gra­fia i al dis­seny, paral·lela­ment al desen­vo­lu­pa­ment d'esde­ve­ni­ments com la Pri­ma­vera Fotogràfica i la Pri­ma­vera del Dis­seny, també hi fa cap l'arqui­tec­tura i cons­ti­tu­eix un com­plet relat de l'art i les expo­si­ci­ons del país en català, men­tre David Rosent­hal declara en una entre­vista: “El futur del català és una qüestió política.” Tan cert com ho és avui mateix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia