Carles Miralles, 70 anys

Aquest dimarts l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona va acollir l'homenatge al catedràtic de filologia grega Carles Miralles amb motiu de la seva jubilació després de dècades de docència. L'acte va servir per presentar els dos volums Som per mirar, en què col·legues i amics van voler deixar constància del paper que ha tingut l'erudit, com a professor i com a company. La celebració ha coincidit amb els cinquanta anys del primer llibre de Miralles, que va guanyar el premi Amadeu Oller –conjuntament amb Pius Morera– en la primera edició. Independentment de la seva aportació en el camp de l'hel·lenística i la filologia en general, Carles Miralles ha desplegat també una interessant obra com a crític en revistes i diaris, per exemple en aquest suplement va publicar infinitat d'articles, sovint relacionant el món clàssic amb l'actualitat, que no estan pas tan distanciats com podria semblar. Totes aquestes bones notícies es van truncar abans de l'estiu a causa d'un ictus severíssim, del qual el poeta es va recuperant de mica en mica. Espero que Miralles pugui aprofitar l'alliberament de la disciplina de les seves magnífiques classes per arrodonir la seva obra creativa personal, que ha tingut moments força inspirats. M'agraden les seves recreacions de la ciutat, la contemplació dels arbres enmig del brogit nerviós d'una metròpoli que a determinades hores s'aboca a l'histerisme. El poeta la pot mirar des del terrat on les dones estenen la roba, un diumenge d'estiu, o entre els estudiants, que als patis de la facultat pleguen els paraigües després d'una pluja de juny. Miralles em recorda per intensitat i sentit del lirisme el Juan Ramón més íntim, però modernitzat: “Camines pels carrers de la ciutat / provant d'assaborir a fons la mica / de temps de què t'has fet regal, avui / que tot sembla més net, verd i diàfan.” És l'emoció quotidiana el que ens brinda un artista del vers, un home extraordinari.