Dau al Set, al MNAC o al Macba?

Aquesta seria una qüestió anodina si no hi hagués al darrere una estratègia malintencionada per amagar anacronismes sensibles i mentals. És obvi que hom només posseeix el que la natura li ha donat (a Salamanca no hi podran afegir mai res). Però és que quan aconseguim fer un pas endavant, els anacronismes ens assetgen i malden per oferir-se com innovacions de nou encuny: com ara inculcar-nos que el dret dels humans a ser autosuficients per emprendre les seves tasques és quelcom que només pertany al passat (Dau al Set no fou derivació de res sinó que es generà des d'unes circumstàncies precises irrespirables; el dadaisme, el futurisme, el cubisme, el surrealisme ens digueren que ens constituïa. Però el que sorgí de nosaltres fou un informalisme, principi carregat d'unes arts altres).

Molts anys i giravolts he hagut de fer per adonar-me del que sempre havia intuït: que hi ha molt trànsfuga intel·lectual i de sentiments que amaga sota la modernitat els rancis principis de la inèrcia i de la intolerància. Un col·lega de les lletres, tot just iniciats els anys cinquanta del segle passat, em va mostrar perquè opinés des de la modernitat del surrealisme –aleshores signe de la creativitat innovadora al nostre perseguit ambient cultural– una Ontologia que acabava de compondre. Li vaig respondre ras i net que al surrealisme no hi havia essències sinó només visions altres del que ens entorna. Es va ofendre i em va bufetejar; volia fer passar per innovació un anacronisme de la percepció. He respost a la qüestió inicial.