Salvatjades en un horitzó fosc

Hi ha a l'interior de les sis històries presents a Relatos salvajes, de Damián Szifron, un sentiment de desconfiança absoluta en l'ésser humà. L'individu del segle XXI es presenta com un individu amb una crisi moral profunda presoner d'unes institucions que no poden donar-li resposta a res i davant unes relacions humanes que es basen en la desconfiança permanent. Davant d'aquest panorama de desolació les sis històries tenen com a element en comú la salvatjada. A partir d'una premissa més o menys normal apareix allò fosc que porta cap a la ràbia i d'aquí cap a la ira entre els personatges.

Des de la seva presentació a Canes, Relatos salvajes ha estat llançada a l'èxit. Ha triomfat a Argentina i després de passar per San Sebastián i Sitges sembla que pot entusiasmar a l'espectador de l'Estat espanyol. Alguns espectadors podran trobar punts de identificació amb algunes de les històries. El pobre Bombita –l'inevitable Ricardo Darín– és un tècnic d'explosius que lluita contra una multa per aparcament i acaba sol davant l'Estat. El corrupte pare ric intenta amagar l'accident de cotxe del seu filli pagar perquè el seu home de confiança assumeixi la culpa i la parella que es persegueix i es baralla fins a la mort són com un reflex dels ciutadans perduts en la histèria quotidiana. No hi ha perdó, ni esperança, ni cap remordiment. Tot és molt negre, però aquestes històries argentines són el resultat de l'acurada descripció d'un món en crisi.

El pessimisme de Szifron es troba, però, envoltat de contradiccions que fan evident les moltes febleses de la seva operació. En primer lloc, el descrèdit de les institucions porta cap a una reivindicació de la venjança que pot dur cap a un perillós pendent. Això no sembla preocupar gaire Szifron, que es dedica a reivindicar la idea que al món no hi ha res d'aprofitable i per tant no hi pot haver cap camí per cap canvi, perquè no hi ha llum possible. Aquest pessimisme, però, no té una caracterització política, sinó que no vol ser més que una extensió de la màxima postmoderna del divertir-se fins morir. No importa que tot estigui podrit si som capaços de fer relats divertits sobre la misèria humana com els que la pel·lícula ens vol vendre.

L'altra feblesa que mostra la pel·lícula radica en la seva vulnerabilitat estètica. Tot està escrit amb voluntat efectista. És cert que hi ha moments inspirats –l'apertura o l'escena del ric que vol protegir el seu fill–, però darrere el treball de posada en escena hi ha pocs moments de bon cinema, només unes quantes dosis d'un model d'espectacle poc exigent, amb bromes més o menys fàcils per a tots els públics.