Realitats paral·leles

Estem en la nit del cometa. Vuit parelles es troben per sopar en una casa i descobreixen que els seus mòbils han deixat de funcionar, els vidres es trenquen i senten un estrany soroll mentre la casa es queda un moment sense electricitat. Surten al carrer i s'adonen que la casa del davant és la casa on es troben i que els que hi ha a dins són ells mateixos. La proposta estranya, gairebé surrealista, de què parteix James Ward Byrkit a Coherence no ens porta cap a una història de por en què algun psicòpata ha suplantat la seva personalitat, sinó cap a un conte fantàstic i ple d'enginy. La pel·lícula, que va triomfar en l'edició del festival de Sitges 2014, es resol amb eficàcia i s'hi apunta una interessant reflexió sobre els límits de la realitat en un món entès com a representació. El problema de fons que explora la pel·lícula és l'existència de realitats paral·leles, però a Coherence l'altra realitat no és Matrix sinó la còpia de la pròpia realitat. El problema que es planteja no és cap altre que el de descobrir quina és la veritat i quin sentit té la noció d'identitat en un món en què les nostres personalitats passen a ser unes altres i on el present alterna amb altres presents possibles. No és una simple faula terrorífica resolta amb enginy mitjançant un bon treball de guió, sinó una faula filosòfica sobre els límits que marquen la nostra percepció i, fins i tot, pot ser una metàfora del mateix cinema entès com a alguna cosa que duplica la realitat, que crea els seus semblants i que fa que la imatge d'un mateix convisqui amb la seva imatge real. James Ward Byrkit manté la coherència fins al final, no cau en cap excés. Tot plegat és molt absurd però intenta mantenir una coherència que va més enllà dels límits de la versemblança.