Realitats paral·leles

Estem en la nit del cometa. Vuit pare­lles es tro­ben per sopar en una casa i des­co­brei­xen que els seus mòbils han dei­xat de fun­ci­o­nar, els vidres es tren­quen i sen­ten un estrany soroll men­tre la casa es queda un moment sense elec­tri­ci­tat. Sur­ten al car­rer i s'ado­nen que la casa del davant és la casa on es tro­ben i que els que hi ha a dins són ells matei­xos. La pro­posta estra­nya, gai­rebé sur­re­a­lista, de què par­teix James Ward Byrkit a Cohe­rence no ens porta cap a una història de por en què algun psicòpata ha suplan­tat la seva per­so­na­li­tat, sinó cap a un conte fantàstic i ple d'enginy. La pel·lícula, que va tri­om­far en l'edició del fes­ti­val de Sit­ges 2014, es resol amb eficàcia i s'hi apunta una interes­sant reflexió sobre els límits de la rea­li­tat en un món entès com a repre­sen­tació. El pro­blema de fons que explora la pel·lícula és l'existència de rea­li­tats paral·leles, però a Cohe­rence l'altra rea­li­tat no és Matrix sinó la còpia de la pròpia rea­li­tat. El pro­blema que es plan­teja no és cap altre que el de des­co­brir quina és la veri­tat i quin sen­tit té la noció d'iden­ti­tat en un món en què les nos­tres per­so­na­li­tats pas­sen a ser unes altres i on el pre­sent alterna amb altres pre­sents pos­si­bles. No és una sim­ple faula ter­rorífica resolta amb enginy mit­jançant un bon tre­ball de guió, sinó una faula filosòfica sobre els límits que mar­quen la nos­tra per­cepció i, fins i tot, pot ser una metàfora del mateix cinema entès com a alguna cosa que duplica la rea­li­tat, que crea els seus sem­blants i que fa que la imatge d'un mateix con­vis­qui amb la seva imatge real. James Ward Byrkit manté la coherència fins al final, no cau en cap excés. Tot ple­gat és molt absurd però intenta man­te­nir una coherència que va més enllà dels límits de la ver­sem­blança.