‘Sunt lacrimae rerum'

“Ploren les coses, plora el temps, / plora la vida no viscuda, / plora també la vida que hem viscut, / Sunt lacrimae rerum”, diu Vinyoli en el poema que du el títol que he manllevat per aquestes línies. I més endavant: “Ara tot d'una la tenora / ressona a Pals i contemplem les illes / i sempre dic, mirant la torre de les hores: / davant aquestes coses cal plorar.”

El poeta identifica les llàgrimes com un poderós instrument d'empatia, de coneixement fins i tot, de reconeixement en el sentit més ampli –en el tradicional, també– del mot. Educats encara alguns en l'exigència viril d'allò d'“els homes no ploren”, tranquil·litza constatar que no tots els emblemes de la llàgrima redunden en la llegenda dels mots que engega sa mare a Boabdil, l'últim rei de Granada, en el camí de l'exili després de la claudicació i la pèrdua de la ciutat: “Plora com una dona allò que no has sabut defensar com un home.”

Uns anys abans que Vinyoli, i a propòsit de la requesta d'una noia, Ferrater havia escrit en el poema justament titulat Plorar: “Neci, per què voldries / aprendre de plorar? / Ella encara vacil·la, / se li decanta el cap, /[…]/ Si s'allunya i no et mira, / si t'és advers l'instant, / de plorar què en trauries? /[…]/ Capbussa't, neci. Via. / Nas i orelles amb sang, / cobra el riure. Si es gira, / riu, i potser riurà.”

Què hi diu la Història? “Res s'eixuga tan de pressa com una llàgrima” (Retòrica a Herenni), “Hi ha un cert plaer a plorar” (Ovidi, Tristes 4, 3, 37), “Qui, en narrar tals desastres, […], podria contenir el plor?” (Virgili, Eneida, II, 6), “Les llàgrimes són útils, amb llàgrimes estovaràs el diamant.”, “Les llàgrimes li cauen involuntàriament al qui les reté, i alleugeren l'esperit si es vessen” (Sèneca, Epístola 99 a Lucili), “De vegades les llàgrimes pesen tant com les paraules” (Ovidi, Pòntiques 3, 1), fins i tot Campoamor: “¡Paciencia! En queriendo el cielo / nuestras glorias eclipsar, / no nos deja más consuelo / que el consuelo de llorar.”

Amb prou feines deu anys més jove que Vinyoli, en les mateixes dates que el poema esmentat al principi, Carlos Edmundo de Ory publica el llibre Técnica y llanto, i l'encapçala amb més de mitja dotzena de citacions sobre la qüestió; vet aquí algunes: “Només els grecs civilitzats poden plorar i ser braus alhora, i els troians bàrbars, per ser valents, primer han d'ofegar tot sentiment d'humanitat” (Gotthold Ephraim Lessing), “Plorar / tremolant al vent… / Plorar sense esperar / res de ningú. / Plorar, tot sol / per un mateix… / I jo / no m'avergonyeixo d'aquest estat del meu cor” (Nazim Hikmet), “Per haver oblidat les llàgrimes, estem sense recursos, inútilment subjectes als nostres ulls. En l'antiguitat es plorava; també en l'edat mitjana, i durant el Gran Segle” (Cioran).

Escriu Ory mateix: “Me sonríen los árboles / mientras me dirijo a las tinieblas / a llorar solo a llorar solo / a llorar solo.” I en un altre poema: “Date un banquete hambriento corazón / Y ya verás que el llanto no te ayuda / Ya no te ayuda fue llanto y no lo es.”

Acabem, per tant, amb un lema heràldic: Nec vi nec metu (“Ni per força ni per por”).