Opinió

art & CO

pilar parcerisas

‘Cabrerita', un dels rars

Una aposta especial

Malgrat la crisi que empeny el món de l'art a tancar galeries, n'hi ha que justament han obert en temps de crisi desafiant-la amb bon fer. És el cas de la Sala Libertad, en ple barri de Gràcia, al carrer de la Llibertat, 24, de la mà de David Mur. Des del 2008 ha presentat diverses exposicions relacionades amb artistes rars, visionaris, esquizofrènics, i altres propers a un realisme poètic que podrien representar Xavier Valls i Luis Marsans. Ara ens ha sorprès descobrir en aquests baixos graciencs una figura oblidada del panorama uruguaià, Raúl Javiel Cabrera (Montevideo, 1919-Santa Lucía, 1992), conegut també com a Cabrerita.

Fortaleses i debilitats

La vida de Raúl Javiel Cabrera va estar marcada pel seu internament en hospitals psiquiàtrics i per la seva dependència dels amics que l'acolliren. Nen d'asil –el pare havia estat assassinat– mostrà molt aviat una inclinació per la pintura. Primer pintà vitralls, després s'aplicà al Círculo de Bellas Artes de Montevideo i estudià amb Gilberto Bellini, amb l'escultor Pablo Serrano al Taller Don Bosco, i amb Carlos Pedro Prevosti. Però allò que li donà embranzida va ser el seu pas pel Taller de Joaquim Torres-García, en el moment àlgid de les teories de l'“universalisme constructiu”, promogut pel mestre, que sempre considerà Cabrera com un dels millors. A Montevideo va ser un personatge mític a les tertúlies del Cafè Sorocabana. Bescanviava els seus dibuixos per tabac, herba o un got de llet. La seva personalitat mostra les febleses de l'artista però alhora les seves fortaleses. La dependència de la família del poeta José Parrilla, l'internament a la Colonia Etchepare que el va impregnar de la bogeria que no tenia i el seu final, acollit per la família Luchinetti, fan de Cabrerita un personatge de llegenda.

Retrats de la innocència

El conjunt d'aquarel·les presentades a Barcelona apleguen retrats des dels anys 50 i fins a final dels anys 80. Són retrats de nens, de joves, alguns mostren encara l'influx constructivista del pensament de Torres-García, com un nen que porta per vestit el traç d'un edifici. En general, són retrats frontals, que juguen amb força el blanc de fons, i amb pocs tocs de pinzellada remarquen els trets essencials de la innocència dels retratats. No hi ha la tragèdia en els retrats de Josep Maria de Sucre, que s'encaren a la mort, però sí la mateixa frontalitat, amb la diferència que aquests s'enfronten a la vida. A voltes, el rostre és envoltat de tocs de color que ens recorden Picasso o Matisse, però
els colors són de caramel, desprenen una dolçor i una puresa que no coneixen l'especulació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.