Recull d'històries

Les dotze tri­bus de la Hat­tie es pre­senta for­mal­ment com una novel·la quan, en rea­li­tat, el lli­bre pre­senta un recull d'històries que tenen com a fil con­duc­tor la figura de la Hat­tie, una dona de color que aban­dona de jove la seva terra natal del sud dels Estats Units per bus­car una vida millor al nord. Res de nou, per aquesta banda.

La Hat­tie, com a nexe, per­met que l'autora inventi casos dife­rents per als fills, filles i una de les nétes de la pro­ta­go­nista, que sobre­vola les pàgines a través de les men­ci­ons que en fan els per­so­nat­ges refe­ren­ci­ats. La quan­ti­tat de situ­a­ci­ons que pre­senta l'Ayana Mat­his fa que l'espec­tre nar­ra­tiu acu­lli tant l'expo­sició de fets que per­ta­nyen, sem­bla que de manera ine­vi­ta­ble, a les inte­ri­o­ri­tats de les comu­ni­tats afro­a­me­ri­ca­nes dels EUA –les tro­ba­des reli­gi­o­ses amb pre­di­ca­dors i ses­si­ons de cant, la dis­cri­mi­nació racial...– com la de fets que no tenen res a veure amb el color de la pell –l'ocul­tació de l'homo­se­xu­a­li­tat, l'angoixa del sol­dat a la guerra...

L'ava­lu­ació literària de Les dotze tri­bus de Hat­tie ha de fer cons­tar el to pau­sat, la volun­tat de convèncer, una certa sobri­e­tat estilística i la quasi absència dels ele­ments lacrimògens que tan­tes vega­des han con­tribuït, des de la bona fe i l'excés de sucre, a des­lluir expo­si­ci­ons rei­vin­di­ca­ti­ves del tot necessàries.

Quant a l'ava­lu­ació temàtica, el resul­tat de l'anàlisi es manté en un equi­li­bri ines­ta­ble. Els capítols en què el con­flicte té poc o gens a veure amb el color de la pell par­len d'una autora a qui s'ende­vi­nen experiències vitals apro­fi­ta­des a través de la reflexió –o una capa­ci­tat d'obser­vació i empa­tia molt ben emprada–. A l'altra banda, hi ha els capítols en què sí que es posa l'accent en el fet racial. En aquests casos, lle­git fora dels EUA i de la rea­li­tat que des­criu, el recull pateix els efec­tes de tot el que l'ha pre­ce­dit: res de nou.