CRÍTICA
Àngel Quintana
Onze dones durant un cicle menstrual
Els títols de crèdit de la pel·lícula ens mostren un tàmpax mentre la sang de la menstruació omple la pantalla. La proposta d'Audrey Dana s'inscriu d'entrada des d'una perspectiva marcadament feminista. La pel·lícula creuarà el destí d'onze dones durant els 28 dies que marca el cicle menstrual. Les protagonistes volen ser com una antologia de la dona francesa actual. Hi ha dones en crisi familiar, altres d'independitzades, altres amb problemes econòmics i altres que viuen en l'excés. Algunes són amables, altres extravertides, altres tímides i algunes ho tenen molt fàcil per empipar-se.
La proposta podria tenir interès ja sigui com a crònica d'un moment de la dona actual francesa o com a reivindicació feminista. El problema és que al final no es queda ni en una cosa ni en l'altra. Més aviat és un catàleg de despropòsits, situacions barroeres i acudits que són incapaços d'anar més enllà de les situacions més tòpiques i previsibles.
Audrey Dana ho dirigeix tot plegat amb un sentit evident del mal gust i amb una posada en escena de gran pobresa visual. Quan la pel·lícula vol provocar acaba fent el ridícul. Al final de tot plegat, la pretesa posició feminista acaba en una reivindicació del matrimoni i de l'ordre establert que resulta fins i tot vergonyosa pel seu conservadorisme.
Les actrius protagonistes volen ser un catàleg entre dives d'un altre temps perdudes en la comèdia –Isabelle Adjani i Vanessa Paradis–, noves estrelles que no saben ben bé on han anat a parar –Sylvie Testud i Marina Hands– i altres que fan el que poden i acaben amb dignitat, com Géraldine Nakache, la millor de la funció. La directora, Audrey Dana, també es posa davant la càmera.