El gran mecano gaudinià
La Sagrada Família s'està construint “a trossos” en un solar d'onze hectàrees noranta quilòmetres lluny de l'Eixample, a la comarca del Bages
Ras i curt: la Sagrada Família s'està construint amb el mateix mètode amb què s'aixequen els gratacels de Manhattan. El seu model constructiu emula el que va estrenar fa vuitanta anys l'Empire State. L'edifici més alt del món durant bona part del segle XX es va poder enlairar en un temps rècord de 410 dies perquè les seves obres es van ramificar en fins a set solars lluny del caos i les estretors de la gran ciutat. El monument que Gaudí va deixar inacabat està aplicant des de fa un temps aquest procediment per accelerar la seva culminació. No en fa servir set, però sí un, de solar aïllat, i és immens.
El més important en les tasques de continuació del temple ja no està succeint a l'Eixample sinó a noranta quilòmetres, en una finca acordonada per un bosc situada al nucli de Galera, al terme municipal de Gaià, al Bages. En aquesta esplanada d'onze hectàrees –l'equivalent a uns quinze camps de futbol–, el cap de l'obra, Ramon Espel, comanda un equip que pot arribar a la seixantena de persones. Sota les seves ordres estan gestant la Sagrada Família “a trossos”. Construeixen grans encofrats i armats que després es traslladen fraccionats a la capital en transports especials. Finalment, es col·loquen al monument. Un espectacular mecano gaudinià que es va accionar el 2008, pensant en la visita que havia de fer el papa dos anys després per consagrar la Sagrada Família. “Anàvem justos de temps per tenir-ho tot a punt i era difícil atrapar-ho perquè just llavors el temple es començava a transformar en complicats gratacels”, explica Espel.
Les sis torres centrals –les quatre dels evangelistes, la de la Mare de Déu i la de Jesús– exigien una manera més innovadora d'afrontar la construcció. Pedreta a pedreta era inviable. D'aquí la necessitat imperiosa de disposar d'un solar on poder treballar les parts altes amb molta més comoditat. No és el mateix fer-ho suspès a seixanta metres que arran de terra. Més còmode i molt, moltíssim menys perillós. I molt, moltíssim més precís. L'error zero no existeix, no es cansa de dir Espel, però el grau d'exactitud d'aquest mètode és insuperable. “Els avantatges són múltiples. I no cal dir que es treballa amb molta més rapidesa, que no vol dir amb pressa. No en tenim cap, de pressa. No volem fer cap rècord. L'objectiu? Acabar la Sagrada Família el 2026 [data molt rellevant: és l'any del centenari de la mort de Gaudí]. Si es manté el nivell d'ingressos actual, ho aconseguirem”, assegura Espel, que es va involucrar en el projecte del temple fa 21 anys i sap molt bé de què parla quan es refereix al finançament dels treballs. Gràcies al fenomen turístic de masses que és avui Gaudí, es bolquen cada any 25 milions d'euros en les obres. Dues dècades enrere, quan el nombre de visitants se situava en els 700.000, cinc vegades menys que ara, s'hi destinaven 300 milions de pessetes.
La parcel·la arrendada de Galera va debutar amb la construcció de tres elements estructurals de la torre de la Mare de Déu. Un cop van ser executats a cota zero, i seccionats per poder ser transportats, es van fer encaixar a una alçària d'entre 45 i 75 metres. Es van acoblar a la perfecció. L'experiment va funcionar i va animar els ideòlegs de les tasques a insistir amb aquest sistema. Fins al punt que ara ja tota operació de grans dimensions que implica certa complexitat s'engendra al centre de Galera. Fins i tot un edifici sencer.
Com la sagristia, situada a la cantonada de Sardenya amb Provença, que centellejarà l'any vinent. Un 60% d'aquest edifici de quaranta metres d'alçària s'haurà construït al taller del Bages. Sense exagerar. D'aquí ja n'ha sortit no fa gaire un autèntic monstre: l'armat del sostre, de cent metres quadrats –“la superfície d'un pis!”– i de dotze tones de pes. Tot és possible de transportar. Límits? “L'alçària, que ens la marquen els ponts de la carretera.”
La sagristia és una peça fonamental en l'aventura per acabar la Sagrada Família. N'hi haurà una altra d'idèntica a Marina amb Provença –“amb l'experiència que tenim, aquesta es farà pràcticament tota a Galera, un 80%”–. Gaudí va dir que la sagristia era la gran prova per afrontar les torres, ja que en reprodueix les formes. Amb aquesta premissa, els artífexs de l'obra estan preparats per assumir el repte. El 2015 serà un any clau per a la Sagrada Família, i clau per a Galera, on el nombre de treballadors es podria triplicar i es deixarà a peu d'obra un grup quasi simbòlic d'operaris.
L'empresa de les torres és descomunal: entre totes sumen 900 plafons de mides de vertigen –les sagristies només en tenen 24–. El 2020 haurien d'estar enlairades –la més alta, la de Jesús, farà 172 metres i tocarà el cel de Barcelona–, i Espel té la fórmula per assolir-ho. De Galera s'acomiadarà cada dia una anella que permetrà pujar 4,5 metres de torre de cop, amb l'ajuda imprescindible de les potents grues que, amb previsió, s'han incorporat els últims temps. “Per als camions, serà arribar i moldre. No es desarà cap càrrega a terra, tot es col·locarà immediatament al monument. Això sí, haurem d'estar molt ben coordinats”, indica Espelt.
El taller de Galera és un escenari que fa caure d'esquena. Bona part de les onze hectàrees de terreny estan ocupades per centenars i centenars de pedres naturals que esperen pacients el seu lloc definitiu al temple. Un magatzem gairebé il·limitat que també té cura dels cinc quilòmetres de bastides que requereixen les feines de continuació de la icona de Gaudí. Però Galera és, sobretot, un territori per investigar i per assajar solucions que puguin resoldre els enigmes que va deixar Gaudí, una ment visionària plenament conscient que no tenia els recursos tecnològics per desplegar la seva proposta arquitectònica tan revolucionària.
Ell no, però un segle després, els seus deixebles, sí. La Sagrada Família és avui un dels laboratoris de l'arquitectura més avançada del món. S'ha arribat a uns nivells de robotització impressionants, amb programes a través dels quals es pot tallar la pedra directament des de l'ordinador. I es fan invents que, qui sap, potser haurien sorprès el mateix Gaudí. Invents com el que permetrà fer les escales de cargol de les torres dels evangelistes, que pel seu aspecte Espel i la seva gent anomenen Dragon Khan. Poca broma: van demanar consell als responsables d'aquesta atracció tan popular de Port Aventura.