Modificar el medi natural

E l teatre sembla un hàbitat reservat al públic adult o a les aventures de la canalla dels 6 als 12 anys. Ja fa una dècada que, des de La Sala de Sabadell, es fa pedagogia per convidar a l'escenari els més menuts de tots amb el festival El Més Petit de Tots: potencien el bateig teatral dels més menuts amb propostes breus, sensitives i sense cap narrativitat que es realitzen per als fills de mesos i fins a 5 anys i per als seus pares. Sovint, aquest món de sensacions reactiva el gust pel teatre d'uns pares que ja havien abandonat. El festival, que va començar el 8 de novembre, s'acaba aquest diumenge i ha compartit programació internacional amb produccions pròpies. S'ha realitzat en deu municipis. La complicitat de les sales és indispensable per poder disposar de companyies estrangeres i també d'un programa compartit de disseny. Eulàlia Ribera, la directora de La Sala i del festival, se sent satisfeta que en totes les sessions s'exhaureixin les localitats. El nou medi que proposa el festival és de privilegi: petita capacitat d'espectadors al voltant de la proposta, asseguts en coixins i seguint al mil·límetre l'acció de l'intèrpret i la reacció de la canalla.

Nens de 2 a 5 anys van assistir a la funció de la companyia francesa Ak Entrepôt, amb Entre deux pluies (Entre dues pluges), al Mercat de les Flors, la setmana passada. Si van atendre a l'entrada al ball en què una fina pluja mullava les pedres negres arrodonides i planes instal·lades quasi religiosament en un quadrat perfecte, l'atenció va anar caient a mesura que avançava un moviment catàrtic, magnètic, hipnòtic, absorbent. El minimalisme no està renyit amb els més menuts però necessita una contínua comunicació. El joc de saltar per les pedres, de fer-hi una rotllana i de jugar amb la pedra diferent va fer riure, però es van distanciar quan el pla es va traslladar a un quadre que reproduïa els moviments executats a terra, moments abans. Sí que va capturar l'atenció dels adults.

Dilluns passat, a l'escenari del Teatre Principal de Sabadell, dos ballarins entraven a una piscina inflable. Nens de P3 (de la classe dels Veterinaris) preguntaven, en veu baixa, si no necessitarien flotadors. L'espectacle Primo trasllada el moviment a un medi gens convencional: l'aigua. Des de les finestres d'aquell element inflable, es podien veure els cossos amplificats i, sobretot, les reaccions en forma d'onades, corrents i minibombolles que tenyien l'aigua d'imatges insòlites. Una altra invitació a somniar, i a deixar-se portar pels corrents, que va atrapar l'atenció dels adults però que va acabar cansant els petits alumnes. Un espectacle poètic, visual, amb un tractament idoni de l'espai, la música i la llum, però al qual li falten reclams més directes perquè la canalla se senti interpel·lada.

On sí que hi ha interacció directa és a Aupapá, segurament una peça més senzilla d'aparells però molt més efectiva. Al contrari que la resta, si al principi la canalla no es veia amb cor de mirar pels forats del cub, al final, no en volien marxar. I és que la ballarina havia jugat amb ells, sempre amb una música amb veu humana present. La peça es repeteix aquest cap de setmana i, si hi ha nadons, se'ls permet pujar sobre dels 9 metres quadrats perquè hi gategin pel sostre transparent. La sorpresa de veure una mare a sota és, diuen els artistes, inexplicable.

Després de 10 anys de carrera, Ribera augura que, més enllà de la concentració d'espectacles per a aquest festival, els teatres aniran incorporant progressivament espectacles de proximitat per a aquest públic tan específic. Però no és només el tipus d'espectacle, en què preval molt la qualitat, un món obert i abstracte, sinó la calidesa amb què es preparen les sessions. La necessitat que l'acollida sigui efectiva. Que s'entri a l'espai com qui ho fa en secret, d'amagat, en un silenci fèrtil d'imaginació. El teatre explora sempre més enllà de les fórmules establertes.