La màgia de l'amor romàntic

Després de Blue Jasmine, amb la qual a través d'una dona alienada aborda la realitat d'un present marcat per la corrupció moral dels que volen enriquir-se sense escrúpols, Woody Allen s'ha lliurat novament a una fantasia sobre la màgia i el desig de la il·lusió que, en aquest cas, ambienta a finals dels anys vint a la costa sud-est francesa. Els protagonistes de Màgia a la llum de la lluna són un mag racionalista (Colin Firth) i una jove espiritista (Emma Stone) que el primer, a petició d'un altre mag equívoc, vol desemmascarar. L'espiritista té abduïda una rica família nord-americana o almenys una part, de manera que, mentre la mare s'extasia amb la possibilitat de comunicar-se amb el seu marit mort, el fill n'està enamorat i, cantant-li balades mentre toca l'ukelele, li promet una vida viatgera de luxe.

Passant de la gravetat de Blue Jasmine, potser la millor pel·lícula que el còmic i cineasta nord-americà ha realitzat de moment al segle XXI, a la lleugeresa de bona part de la seva filmografia recent, Woody Allen desenvolupa a Màgia a la llum de la lluna un argument mínim per tornar a pensar (i convidar a fer-ho) sobre els efectes ambigus de la capacitat cinematogràfica per crear una il·lusió, que, d'entrada, busca suspendre la incredulitat davant la ficció narrada: el cinema com a màgia i feliç encanteri, però també com a escapisme ingenu, alienant i fins estúpid.

Admirador declarat de Federico Fellini, que afirma en els seus films el valor alliberador de la fantasia mentre a la vegada recorda la tendència a enganyar-nos amb la il·lusió d'altres vides imaginàries nodrides pel món dels espectacles, Woody Allen ha metaforitzat sobre la naturalesa i els efectes del cinema recorrent a l'hipnotisme, la bruixeria o la màgia (Alice, La maledicció de l'escorpí de jade, Scoop) o inventant un número fascinant en què una espectadora entra dins d'una pel·lícula: La rosa porpra del Caire. En aquest cas, però, el mag és una racionalista escèptic que recorda constantment que, com ho fa un cineasta, crea il·lusió amb trucatges. Encara que ho faci amb la recança de no poder creure més enllà de les certeses físiques, insisteix en la mentida de crear i fer-se il·lusions. De fet, el cinema hi és en una dimensió metafòrica, però és una de tantes maneres de crear-nos il·lusions. És així que l'espiritista, en canvi, insisteix en el valor de la il·lusió, en l'esperança de creure, sigui en el misteri, en els esperits, en la vida ultramort, en la metafísica. El mag la du a llegir Nietzsche, però ella li dóna la volta perquè, encara que digui que no l'entén, interpreta que el filòsof diu que no es pot viure sense il·lusions. Woody Allen és un i altre: el mag descregut que avisa sobre la falsedat de tota il·lusió, com ara la del cinema, i l'espiritista que demana que creguem en les seves pel·lícules.

Tanmateix, Allen potser sobretot parla d'una altra màgia: l'amor. Això tenint present que el cinema, amb Hollywood al capdavant i encara que ell sigui un cineasta nord-americà de l'est, ha fet perseverar la il·lusió en l'amor romàntic. Potser és per això que la relació entre el mag i la seva tia resident a la Provença fa pensar en la del protagonista i la seva àvia en les dues versions (A love affair i An affair to remember) d'una mateixa història amb les quals Leo McCarey va consagrar-se a l'amor romàntic. Sempre hi ha un “tu i jo”.