El nou manament
Demà arriba als cinemes la pel·lícula dirigida per Ridley Scott ‘Exodus: dioses y reyes', recreació en format de superproducció digital de la història de Moisès
“Figures com Moisès són de referència tant per al judaisme com per al cristianisme i l'islam; es parla de Moisès com del pare de les tres religions”, explica Peio Sánchez, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i estudiós de les relacions entre aquesta disciplina i el cinema. La història del príncep egipci que en realitat té sang hebrea i lidera l'alliberament dels esclaus jueus ha atret com un imant, des de fa gairebé un segle, els estudis de Hollywood, tradicionalment controlats per multimilionaris jueus de la costa est dels EUA.
La digitalització del cinema i la perfecció tècnica dels efectes especials ha afavorit una revifalla de gèneres com el cinema mitològic, històric i bíblic, i demà n'arriba un altre exemple a les pantalles de mig món: Exodus: dioses y reyes. Una superproducció que ha costat 114 milions d'euros, dirigida per un cineasta de prestigi, Ridley Scott, que ha signat epopeies de la dimensió de Gladiator, El reino de los cielos i Robin Hood.
“Segons el tronc central de la tradició jueva, la sortida d'Egipte és un fet constitutiu de la religió jueva”, explica Xavier Morlans, també professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, que parla en termes generals sobre el cinema bíblic, no ha pogut veure encara Exodus. Peio Sánchez, que tampoc l'ha vist encara, s'expressa en termes similars: “L'Èxode és el relat de la constitució de la identitat d'un poble. Ha estat el poble elegit per Déu, que l'allibera de l'opressió, l'acompanya i li fa una promesa: que serà possible que tota la humanitat sigui un poble.”
La pel·lícula de Ridley Scott té un argument similar al relat bíblic. “Moisès és algú que, sent de raça hebrea, ha estat educat a la cort del faraó –explica Xavier Morlans–, i té una relació de familiaritat amb el que serà el successor del faraó. Però pren consciència de la seva condició hebrea i vol alliberar el poble esclau.”
Massa fidel a la lletra
El problema, segons el teòleg, és que no es pot ser fidel a la lletra: “La Bíblia és un text antic, que es va transmetre durant segles per tradició oral, i no es posa per escrit fins al segle VI abans de Crist, 600 anys després dels fets [de l'Èxode]. Com tot text antic, s'ha d'interpretar, no es pot llegir al peu de la lletra. Aleshores, la reproducció cinematogràfica de la Bíblia és un mal servei a la transmissió de la fe adulta, facilita una fe infantil, quan es tracta d'un text molt ric que s'ha de saber interpretar.”
En la línia de Gladiator, Ridley Scott ha buscat aprofundir en el personatge central i dotar-lo d'una certa complexitat i profunditat dramàtica. Christian Bale, el Batman torturat de Nolan, és una bona elecció en aquest sentit. Però en la segona meitat de la pel·lícula, quan es desfermen les set plagues bíbliques, la pel·lícula cau en el que per Xavier Morlans és el principal defecte del gènere: “El cinema bíblic cau massa sovint en la grandiositat, en un super-naturalisme que no és fidel a l'essència de la nostra fe i al que relaten els textos.”
