cultura

La bàscula d'emocions

Antoni Pladevall publica ‘El dia que vaig fer vuit anys', premi Bertrana 2014

El dia del seu vuitè aniversari, Antoni Pladevall va adquirir consciència del seu pes –vint-i-quatre quilos justos, “un pes respectable, contundent i competitiu”–, però sobretot de la seva existència, quan l'avi Ton el va pesar amb la bàscula grossa del mas, “un artefacte de gran embalum i gràcia considerable”, tanta com precisió. Amb aquest record inesborrable obre Pladevall (Taradell, Osona, 1961) la seva sisena novel·la, El dia que vaig fer vuit anys (Columna), amb la qual va guanyar el setembre passat a Girona l'últim premi Prudenci Bertrana.

“Tota l'obra és, en el fons, una bàscula verbal que mesura el meu pes emocional o, més concretament, el del nen que vaig ser, amb qui mantinc una mena de diàleg agredolç com l'adult que sóc ara”, explica Pladevall en una visita promocional a Girona, amb motiu de la recent publicació de la novel·la. Porta algunes fotos dels coprotagonistes d'aquest llibre de “memòries novel·lades, però més memòries que novel·la” sobre la seva infància i adolescència –dels 8 als 15 anys–, és a dir, dels seus pares i germans, de l'avi Ton i també de “la Maria francesa”. Aquesta era “una senyora educada i culta de mitjana edat”, filla d'exiliats que residia a París i a l'agost llogava una torreta propera al mas, on sorprenia els veïns pel fet de ser “l'única conductora de cotxe que hi havia al veral” i sobretot perquè era una dona moderna, soltera i independent amb una misteriosa vida sentimental.

Totes les històries que Pladevall narra en les 303 pàgines d'El dia que vaig fer vuit anys tenen lloc al mig de la grisor del tardofranquisme, entre el 1969 i el 1976, al voltant del mas de la plana de Vic, ja desaparegut, on la seva família era masovera. “En novel·les anteriors com ara Terres de lloguer (2006) i La papallona negra (2008) ja retratava aquest món dels masovers i de la pagesia en general, un món en crisi, a punt de desaparèixer, però ho feia a través d'uns personatges, sense l'atreviment de la primera persona, com en aquesta novel·la”, afirma Pladevall, segons el qual ara ja se sentia preparat per acceptar el repte, “des de la talaia de la cinquantena”, d'entrar en terrenys més personals. “Alguna cosa interior em va fer empassar la vergonya de parlar de mi i la meva família”, sense amagar-se “darrere la màscara de personatges ficticis”.

“He intentat descriure unes experiències ben certes, però la memòria sempre pot esborrar alguns detalls i matisos, i ho he compensat amb recursos literaris”, diu l'autor, que constata que en aquest viatge de tornada a la seva infantesa hi ha records feliços –per exemple, el seu descobriment de la lectura a través de les aventures d'El Capitán Trueno i El Jabato–, però també d'altres que li han fet mal, i això que, segons reconeix, s'ha “contingut” a l'hora d'explicar determinades coses. Pladevall ha donat forma a aquestes estampes d'infància i primera joventut aplicant a la narració “recursos de quan només escrivia en vers, als vint anys” –va debutar al llibre col·lectiu 6 poetes 83– i també incloent-hi cites on ressona “la llengua pròpia del món que descric, una llengua molt rica, viva i acolorida”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.